Aragó > Historia > Historia d'Aragó

L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó. Historia d'Aragó.

Relacions d'Aragó amb França en el segle XV.



El cisma d'Occident

Aparentment aquella tradició mil·lenària que unia els països cis i ultrapirenaicos s'interromp i es talla en els regnats posteriors a Jaime II; mes com els pobles no abandonen fàcilment les tendències que reconeixen causes geogràfiques i aquestes subsistien a pesar de la seva amortiguamiento, quan un succés les va fer ressuscitar es van manifestar i la tradició va tornar a exercir la seva influència.

El gran cisma d'Occident en el seu principi no és conseqüència de la rivalitat franc-aragonesa, però aquesta va influir granment en el desenvolupament de les negociacions que per a posar-li fi van dur totes les potestats del món catòlic. Tan granment va influir, que cal creure que Benedicto XIII fué l'home triat per la Providència per a acabar aquella lamentable situació de l'Església per les seves condicions de ciència, virtut i caràcter, i de manera indirecta, però el més eficaç, per la seva condició d'aragonès.

El cisma venia incubant-lo França des del temps de Bonifacio VIII i Felipe el Bell; principi del segle XIV. Encara que havia aconseguit depassar les seves fronteres naturals, la seva ambició no estava satisfeta; havia assolit la unitat política i era la potència preponderant a Occident, però enfront d'ella i de les seves aspiracions s'aixecava un poder espiritual que per l'extensió de la seva obediència era obstacle formidable als seus intents; era aquest poder el Pontificado, i França va decidir fer-lo seu, tenir-lo en el seu poder i en el seu territori per a tenir-lo al seu servei.

Amb aquest propòsit va assolir que Clemente V fixés la seva cort a Avinyó i que altres papes residissin aquí, com si el trasllat de la Santa Seu des de la ciutat del Tiber a la del Ródano fos definitiu.

Reintegrada a Roma per Gregorio XI i mort aquest, el poble romà va exercir forta pressió sobre el col·legi cardenalicio demanant un Papa de la seva nació, i els cardenals, acoquinats, van fer una elecció simulada a fi de fer callar al poble esvalotat; l'així triat, Urbà VI, va usar de la seva autoritat no només com veritable Papa, sinó amb despotisme, per la qual cosa alguns cardenals, entre ells el d'Aragó, don Pedro de Lluna, van tornar a reunir-se en conclave, van deposar a Urbà i van triar a Clemente VII, francès, que altra vegada va fixar la seva residència a Avinyó.

Així va néixer el cisma: la cristiandat va tenir dos papes i es va dividir en dues obediències. França i Espanya es van declarar pel de Avinyó.

Tot va caminar bé per a França durant el pontificado del dòcil i complaent Clemente VII. Però a la seva mort, els cardenals van voler abans de triar consultar al govern francès, i el cardenal d'Aragó els va obligar amb la força de les seves raons a conducta al nomenament immediat de Pontífex, rebutjant les intromissions de tot poder secular, i encara que es va negar diverses vegades a rebre la tiara, el vot gairebé unànime del col·legi i les súpliques dels seus col·legues de cardenalato, li van fer acceptar-la. Quan els emissaris del rei de França van entrar a Avinyó, Benedicto XIII era ja Papa.

El Pontificado no havia recaigut en un francès. França no manejava la part de l'Església obedient al Papa d'Avinyó, i el que era pitjor, el nou Papa era un aragonès a qui encara reconeixien com gairebé compatriota els homes del Midi.

I va començar una lluita grandiosa i grandiosament tràgica entre un home debilísimo de cos, però dels més enèrgics esperits que han encarnat en cos humà, i un poder civil extraordinàriament fort. Gens va deixar d'emprar-se per a vèncer la resistència d'un ancià petit i prim; recurrióse a les armes, a la intriga, a la discussió per a obligar-li a l'abdicació i Benedicto XIII no va abdicar.

França, que no s'havia preocupat de la unitat de l'Església en el pontificado de Clemente VII, fué ara el seu paladín, però exigint com condició prèvia de tot tracte per a la unió la renúncia del seu Papa, de Benedicto XIII; no volia més que això, que l'aragonès abdiqués, perquè això assolit, sabent que el de Roma no faria igual i que els cardenals, cada vegada més dividits, no es reunirien en un sol conclave, quedava ella en situació buidada; podia gloriarse d'haver treballat per la unió dels catòlics, de no haver-lo aconseguit per la pertinacia de la part romana i procedir a una nova elecció, fent triar un Papa seu, un successor de Clemente VII.

Aquesta basta política la va destruir Benedicto XIII amb la seva infrangible fermesa; ell, per la seva banda, va posar en pràctica tots els mitjans canònics i no canònics per a arribar a concòrdia amb l'altre Papa, i l'obstinació d'aquest va impedir les entrevistes i les conferències; per fi França, desesperant de vèncer tanta energia, va entrar en la bona via, a la de renunciar a un pontificado propi a Avinyó i aplanar-se a reconèixer un Papa únic i a Roma.

Aquesta fué missió providencial de Benedicto XIII; per a això ho va triar Déu; sense la seva energia, qui sap si s'hagués perpetuat una església galicana, però Déu va voler humiliar a França i elegió aquest aragonès que per ser-lo no era grat a la cort francesa i per la seva energia era capaç de l'empresa que Déu li havia destinat.

Retrat de Benedicto XIII

Tenia seixanta-sis anys quan la seva elecció; era petit i prim, de faccions enèrgiques i de nas una mica desviat; el busto de San Valero, que ell va regalar a la Seu de Saragossa i que duu les seves armes, és segurament la seva efigie. Gran canonista, havia explicat Dret en la Universitat de Montpeller; la seva energia la va manifestar en l'elecció d'Urbà VI, mantenint-se ferm contra italians i francesos.

Els seus mateixos enemics reconeixen la seva ànima fortament eclesiàstica, la seva consciència escrupolosa, els seus costums irreprotxables i el seu talent. Mas a pesar d'aquest reconeixement exprés de la seva virtut i de la seva ciència, els seus enemics, que ho són gairebé quants escriuen d'història, pel costum general d'escriure copiant i no estudiant, ho criden tossut per confondre l'enteresa amb la tozudez, orgullós i dèspota per confondre la dignitat amb la supèrbia; no li atribuïxen altre defecte que el de posseir amb excés bones qualitats.

Els seus compatriotes mateixos no li han fet justícia; és sinó de tots els grans homes espanyols viure oblidats dels seus fins que un estranger els descobreix; Benedicto XIII ha estat descobert pel Eminentisimo Cardenal Ehrle, a qui Espanya deu un homenatge de gratitud per aquest fet. Injustament se li crida Antipapa, perquè l'Església no ha declarat quin dels simultanis era el Papa legítim, i el fet que alguns posteriors al concili de Constança prenguessin el nom de Clemente o Benedicto i seguís l'ordinal que els corresponia conforme als romans dintre del cisma, no és sentència condemnatòria dels d'Avinyó.

Benedicto XIII, obligat a sortir d'Avinyó i França, es va refugiar en la seva pàtria, la Corona d'Aragó i per fi va triar com residència Peníscola, la bellíssima península de Peníscola, que havia segregat de l'Ordre de Montesa col·locant-la sota el poder de l'Església, sens dubte pensant ja en el seu retir.

Aquí, en aquesta residència separada del món, va passar a fins de 1414 i principis de 1415 tràngols amargs, com abans els havia passat a Perpinyà; l'Església de Déu estava lliurada a les disputes dels homes; en l'elecció del Vicari de Crist intervenien poders seculars amb més influència que els canònics; ell es tenia per Papa i a ell li demanaven que abdiqués la dignitat que Déu li havia confiat per mediació dels cardenals. Perdria ell aquesta dignitat perquè tots li abandonessin? Li era lícit desprendre's de la seva jurisdicció perquè els homes es neguessin a obeir? A cap home, no abans ni després, se li ha plantejat un problema moral de tan magna transcendència i de resolució tan difícil, sobretot per a un ànima que asseu la responsabilitat dels seus deures amb energia capaç del martiri, perquè a do Pedro de Lluna se li oferia d'un costat la tranquil·litat, el benestar i la consideració dels homes renunciant, la persecució i els odis persistint; les lloances en el primer cas; la difamación en el segon; a Perpinyà es va negar; sol·licitat de nou a Peníscola es va aïllar en un cuartito que encara es conserva, va reflexionar, va orar, i traient el cap pertraient el cap per la plaça que hi ha al peu de l'habitació per ell triada, va pronunciar un non possumus, que va deixar a la humanitat estupefacta de sorpresa.

Abandonat de tots, tan perseguit i odiat que es va intentar enverinar-li, aquell home que va pensar molt la seva decisió abans d'acceptar a Urbà VI o declarar-se contra ell va viure en el que criden el seu pertinancia, qui no poden comprendre ni tanta energia ni tanta grandesa d'ànima.

Do pedro de Lluna va morir el 23 de maig de 1423, diumenge de Pentecosta.

Si la passió nacional francesa ha omplert de calúmnies la vida d'aquest home, que en temps menys calamitosos per a l'Església hagués estat un gran Pontífex i tal vegada un gran Sant, l'oblit dels espanyols de la història eclesiàstica de la seva pàtria i el consegüent acolliment al que escriuen italians i francesos contribuïx a mantenir-les.

Per altra banda, la passió política d'alguns historiadors va inventar alguns segles després intervencions d'aquest Papa en el negoci de la successió del rei don Martín, i considerant la manera de resoldre'l contrari als interessos de la seva pàtria, ho culpen d'això.

Aquestes acusacions són infundades, és a dir, manquen de fonament seriós; básanse que San Vicente Ferrer era partidari i devot de Benedicto XIII i en la creença que aquell sant va decidir la majoria dels compromisarios en favor de l'infant de Castella.

Però tals acusacions són invenció d'historiadors del segle XVII. No hi ha dada algun cert ni tan sols indici que Banedicto intervingués en pro de cap candidat: Benedicto XIII no va apel·lar a mitjans bastardos per a mantenir en la seva obediència a prínceps ni pobles. Quan França li va amenaçar amb negérsela, encogióse de muscles i va dir: << A San Pedro no ho va reconèixer tampoc, i no per això va deixar de ser Papa >>.

Dos monarques aragonesos van intervenir en l'extinció del cisma: Fernando I i Alfonso V; el primer li va negar l'obediència, el segon va acatar al Papa triat a Constança; al primer se li acusa d'ingrat amb Benedicto, qui suposen que a la influència d'aquest va deure l'ésser rei d'Aragó i aquests mateixos atribuïxen el do de profecia al retirat de Peníscola, posant en la seva boca aquestes o semblants paraules: << A mi, que et vaig fer rei, llances al desert; els teus dies estan contats i els teus descendents no s'asseuran en el tron més enllà de la tercera generació>>. L'encert de la profecia demostra que la seva invenció és posterior al fet anunciat.

Fernando de Antequera va obrar rectament donat el temps. Tota la cristiandat, a una, demanava la renúncia dels papes en aquell temps existents; la qüestió de dret era insoluble, perquè arrencava de conclaves, dels membres dels quals l'únic sobreviviente era don Pedro, i sobre ell s'havien llançat acusacions que només ell sabia si eren calumniosas. Fernando es va adherir al sentir universal; el mateix va fer el seu fill, encara que amb una mica de menys bona fe.

El problema de la frontera catalana

La conducta de França en l'últim pontificado dels Papes d'Avinyó fué inspirada en l'odi a un Papa enèrgic, indomable i aragonès. París vió en ell un enemic, i com a tal ho va perseguir, arribant, en la seva obstinació, fins a voler la unitat de l'Església, ell que l'havia dividit, només per llevar la tiara a l'home que, contra la seva voluntat, la sostenia en el seu cap.

Acabat aquell negoci, nous successos d'Aragó van avivar els anhels francesos de completar el seu territori, annexionant-se aquells que, al seu entendre, eren seus, i la Corona d'Aragó li posseïa. En aquest concepte tenia les terres del Rosselló i la Cerdaña.

L'ocasió la hi van oferir les desaveniencias de Juan II amb el seu fill el príncep de Viana i la guerra imminent, amb aquest motiu, entre el rei i Catalunya. Necessitat de forces Juan II vióse amb el francès en un lloc de Bearn i li va pignorar el comtat de Rosselló per certa suma de diners i cert nombre de combatents (1462). Amb un pretext va entrar l'exèrcit francès en aquella regió i, aprofitant la guerra dels catalans, va passar endavant, apoderant-se de tot l'Empordà, fins i tot de la ciutat de Girona.

Molta part va tenir en la terminació de la guerra civil aquest acte de França. Van comprendre, el mateix el rei que els revoltats, l'estèril de la lluita i el molt beneficiosa que era per a l'enemic secular, i, sense necessitat de transigir, perquè gens seriós es disputava, amb oblidar solament mutus greuges, van tornar a ser amics i es van dedicar a treballar per la pàtria. Juan II en persona, no obstant això la seva edat avanzadísima, es va posar al capdavant de les tropes de tots els seus Estats i amb elles va sortir de Barcelona al desembre de 1473 per a la campanya del Rosselló.

Per aquesta vegada els francesos no van assolir el seu propòsit, però va quedar un sediment que, remogut més tard , va influir granment en l'avenir d'Espanya.

Extraido de: L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó d'Andrés Giménez Soler
Editorial Labor, S. a., Madrid. 1930

Indice

El país La població

PART PRIMERA

Límits de l'Edat Mitjana.
Antecedents de la invasió musulmana.
Ruïna de la monarquia goda. Batalla del Guadalete.
Les causes de la ruïna del Regne godo.
Els costums.
L'estat social.
L'exèrcit.
La decadència de les ciutats.

La conquesta musulmana i el seu caràcter
Les expedicions musulmanes a la Gàl·lia gòtica
Les terres de la Corona d'Aragó sota el poder musulmà
La pretesa influència musulmana
La Reconquesta

Les seves origenes

Constitució dels nuclis cristians del Pirineus. La seva història fins a la seva independència.
Comtat d'Aragó

Ribargorça
Urgel, Cerdaña, Marca hispànica

Procés de la Reconquesta
Navarra i Sobrarbe

Alfonso I el Batallador
Casament d'Alfonso el Batallador amb donya Urraca de Castella
Els comtes de Barcelona anteriors a Ramón Berenguer IV
Les conquestes d'Alfonso el Batallador
La Campana d'Osca

Ramón Berenguer IV i les seves dues immediats successors
Regnat de do Jaime I el Conquistador
L'home
Els primers anys del regnat
Adquisicions territorials a costa dels moros
El Tractat de Almizra
La croada a Terra Santa
El tractat de Corbeil
La política peninsular i interior
L'expansió marítima aragonesa

El segle XIV
Regnat de Jaime II
L'home
Espanya segons Jaime II
La Reconquesta, idea nacional de Jaime II
L'empresa de Tarifa
Ruptura entre Jaime II i Sancho IV de Castella
La qüestió de Múrcia
Relacions amb El Marroc
Novament la Reconquesta. Negociacions que van precedir al lloc d'Almería.
El lloc de Almeria.
Política peninsular de Jaime II.
Incorporació de Còrsega i Sardenya a la Corona d'Aragó.
Extinció de l'Ordre del Tremp.
Expedició dels almogàvers a Orient.

Els quatre reis successors de Jaime II en el segle XIV.
La Reconquesta.
Reintegració de les Balears a la Corona d'Aragó.
El problema de Sardenya.

La política peninsular d'Aragó en els quatre regnats del segle XIV.
Causes de la guerra entre Aragó i Castella.
Guerra entre Castella I Aragó.

El segle XV.

Compromís de Casp.
Política peninsular d'Aragó.
Qüestions interiors d'Aragó, Catalunya i el principe de Viana.
Expansió aragonesa pel Mediterraneo.

Relacions d'Aragó amb França en el segle XV.
El cisma d'Occident.
Retrat de Benedicto XIII.
El problema de la frontera catalana.

Regnat de Fernando el Catòlic. Fi de l'Edat Mitjana.
L'home.
La unitat nacional. Els pretendents d'Isabel la Catòlica.
Com fué la unió dels regnes.
La fi de la Reconquesta. Conquesta de Granada.

Descobriment d'Amèrica.
Política mediterrània de Fernando el Catòlic.
Conquesta de Nàpols.
Conquita de Berbería.

Política internacional de Fernando el Catòlic.
Política d'unitat Peninsular.

PART SEGONA

Les Institucions

L'Estat medieval.
Caràcter social de l'Edat Mitjana.
Orígens de l'Edat Mitjana.
El Rei i la reialesa a Aragó durant l'Edat Mitjana.
Lugarteniente i governador.
Els nobles.
Origen i evolució dels señorios.
Municipis.
Evolució dels municipis.
El capitalisme, causa de la decadència municipal
Organització interna dels municipis
Jueus i moros
Els vassalls i homes de condició.
La servitud de la gleba : remensas.
Administració de justícia.
La curia real i el Justícia d'Aragó.
Jurisdición de jueus i moros.
Estat de l'Administració de justícia i responsabilitat judicial.
Les Corts.
Les Diputacions.
La concepció medieval de l'Estat.
La Legislació.

La vida material.
Divisió del territori.
Juntes i veguerías.
Defensa del territori.
Els domicilis.
Explotació del territori.
Comunicacions.
Indústria i comerç.
Les monedes.

La vida espiritual
La Religió
Organització eclesiàstica
Monestirs i ordres religioses
La Beneficiencia
La vida intel·lectual
Les Llengües parlades en la Corona d'Aragó
L'ensenyament
La Vida Artística
Arquitectura religiosa
La pintura, l'escultura i la rajola

Conclusió
Bibliografia
Indice alfabètic

Il·lustracions

Mapa I: Mapa físic de la regió íbero-mediterranea (101 Kb)
Mapa II: Conquestes de la Corona d'Aragó (447 Kb)
Mapa III: El mediodia de França en temps de Pedro II (119 Kb)
Mapa IV: Expansió catalano-aragonesa pel Mediterraneo (107 Kb)

Altres conceptes sobre Història d'Aragó

Moneda de Juan (Ioanes) II



Índex alfabétic sobre Aragó

Una col lecció de imatges que atresoren anys amb les millors il.lustracions històriques.
Pots documentar-amb algunes publicacions sobre Aragó.
la realitat simbólica es representen en els seus banderes.

Tens una invitació a recórrer la Província de Terol.

En Genealogía Aragonesa poden informar-te sobre com localitzar als teus avantpassats.

Mira els dibuixos a ploma de Miguel Brunet.



Conceptes | Edat Antiga | Edat Mitjana | Moderna | Contemporanea | Historia d'Aragó
Corona d'Aragó | Militia Caesaragustana | Arabes i musulmans | Naixement | Reyes d'Aragó | Monarquia
Mudéjar | Islam | Arxiu històric Huesca | Museu Provincial Huesca | Museu Provincial Saragossa
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Comarques | Indice Alfabétic | Mapes



Historia d'Aragó. Aragon es así. L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó., Huesca, Teruel Zaragoza. Aragó, Osca, Terol, Saragosa, Catala, Naturalesa maps, Asociacio Cultural Aragon Interactivo Multimedia.

Copyright 1996-2023 © All Rights Reserved Francisco Javier Mendívil Navarro, Aragó (Espanya)

Si vols modificar dades o ampliar la informació subministrada escriu-nos

Avís Legal. Aquesta activitat de la l'Associació Aragó Interactiu i Multimedia
És una activitat cultural.
Aigua a Aragó, salut i benestar

Para saber cómo utiliza Google la información de sitios web o aplicaciones de este sitio puedes visitar: Política Cookies.