Aragó > Historia > Historia d'Aragó

L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó. Historia d'Aragó.

Els quatre reis successors de Jaime II en el segle XIV.



Quatre monarques descendents del rei representatiu d'una nova política en la Corona d'Aragó i a Espanya al començar el segle XIV van ocupar successivament el tron aragonès en la resta del mateix: Alfonso IV, Pedro IV, Juan I i don Martín; reis com polítics i diplomàtics anodins, sense ideal, i com els seus súbdits, encapritxats amb un retraïment cada vegada major dels negocis mundials i més apegats, de dia en dia, a la seva terra i als seus costums i tradicions.

Cinc van regnar a Castella, i només del primer podria la història dir bé, si no ho impedís la seva absoluta falta de moral familiar i pública. Alfonso XI era home capaç d'acabar la Reconquesta i àdhuc de donar a Espanya la unitat amb costums més morigeradas i amb procedir menys apassionat i més humà.

El tret fonamental i característic dels temps següents a Jaime II és la tendència a la paroximación de les dues corones mitjançant matrimonis, única manera llavors d'arribar a ella. Conseqüència d'aquest sentit polític unitari són, precisament, les guerres que durant diversos anys van assolar les terres aragoneses i castellanes; les dues corones se sentien atretes, però el temps no era arribat que el contacte i menys encara la fusió es fessin pacíficament.

D'aquells quatre reis que van governar la Corona d'Aragó des de 1327 a 1410, el més enèrgic i de major sentit polític fué el segon, Pedro IV, encara que també, com home, el més dolent.

El seu pare Alfonso IV fué una bona persona; va heretar el tron per la renúncia del seu germà Jaime; va casar, primerament, amb donya Teresa de Enteza, de la qual va tenir a do Pedro. Vidu d'aquesta senyora, va contreure segones nupcias amb aquella infanta Leonor, amb la qual no va voler consumar el matrimoni el seu germà major, preferint ser frare a ser el seu marit. Els fets van demostrar que gairebé va obrar bé: la tal senyora fué mare de dos fills, Jaime i Fernando; mare i fills van morir de dolenta mort a les mans del seu germanastre el rei d'Aragó un, del seu nebot i cosí, respectivament, don Pedro el Cruel de Castella, els altres dos.

Pedro IV enèrgic, activísimo i vehement, va regnar durant més de mig segle i desparramó la seva activitat sobre tota la Península i sobre les illes adjacents; fué gran literat, el mateix en aragonès que en català, i va manar compondre la història del seu temps per a deixar record d'ell; va estar casat diverses vegades i va deixar tres fills: Juan, Matín i Isabel, casada aquesta amb el comte d'Urgel, descendent de do Jaime, fill d'Alfonso IV i de Leonor de Castella.

Juan I fué poc guerrer i poc amic de la política; va tenir dues dones, les dues franceses, i es va deixar dur per elles; molt amic de la poesia, de la música i sobretot de la caça, en la com encontro la mort.

Do Martín era un sant baró, nascut per al claustre o per a cavaller ric; les seves preocupacions principals les hi va proporcionar la família; fora d'aquesta, gens li complaïa ni li atreia; la lectura d'obres piadoses era el seu encant.

Va casar amb donya María de Lluna, una de les hereves més riques d'Aragó, dona varonil i d'ànima robusta, de la qual només va tenir un fill, don Martín de Sicília, que va morir sense successió en vida del seu pare, obrint la seva mort el interregno, que va acabar amb el compromís de Casp.

Segueix la Corona d'Aragó en aquests regnats el moviment que li va imprimir l'impuls adquirit en els precedents, però més lent cada vegada fins a extingir-se i caure en una espècie de sopor.

La Reconquesta

En aquest empresa nacional va prendre part Aragó com auxiliar de Castella, i per pur patriotisme espanyol en els temps que van intervenir entre la mort de Jaime II, 1327, i la batalla del Salat, 28b de novembre de 1340.

En aquest intermedi van ressuscitar els benimerines la qüestió de Tarifa, és a dir, la de posseir a Espanya aquesta plaça, porta de la Península, a fi de poder entrar en ella quan els convingués. La victòria del Salat va arruïnar les il·lusions marroquiés i la seguretat va adormir l'ideal a Castella, que des d'aquell triomf va deixar de pensar en la guerra amb Granada.

Reintegració de les Balears a la Corona d'Aragó

Entre els fets impolíticos de do Jaime I va estar el de segregar dels Estats peninsulars llegats al seu fill major Pedro, el insular de les Balears, al com va agregar el Rosaellón i el señorio de Montpeller. La mesura no podia ser més funesta, doncs equivalia a una mutilació del territori català i a una fixació de fronteres al rededor de Catalunya, absolutes i perfectament concretes; però l'aïllament que volien romandre els barcelonins, i que els va fer veure de grat la política de divisió de do Jaime, els va fer no protestar d'aquest repartiment i suportar-lo, i, tal vegada, veure'l amb gust.

Les conseqüències tocáronse bé prompte. L'hereu del regne aragonès, tot just possessionat del tron, va exigir del seu germà la declaració de vassall amb prestació d'homenatge. Obligat per la força va fer Jaime de Mallorca el que se li exigiria, però, ferit en el seu amor propi, no acordant-se del seu abolengo i coneixedor de les intencions aviesas del seu germà major respecte de França, es amistó amb el rei d'aquest regne, pensant tenir en ell un poderós auxiliar.

Van sobrevenir els successos de la guerra de Sicília i la invasió francesa, i Pedro III, desconfiant del seu germà, que residia malalt a Perpinyà, es va presentar d'improvís en aquesta vila, es va apoderar del palau i va tractar que el seu germà trenqués les seves relacions amb França i prengués les armes a favor seu. En Jaime de Mallorca va poder més l'amor propi i el desig de regnar independentment del rei d'Aragó, que l'arribar a ser vassall o súbdit moral d'un usurpador de la corona que havia dut el seu pare. Va fugir de Perpiñan i va escriure al francès, oferint valdre-li amb tot el seu poderío.

En els rosellones va poder més la tradició, que els adscrivia territorialment a Catalunya i ho allunyava de la França del Nord, que els mandats d'un monarca accidental, i van combatre per Pedro III; no obstant això, la defección del rei mallorquí fué causa que els francesos irrompessin a Catalunya, entrant pel port de Masana i desviant-se del de Paniçars.

La mort de Pedro III va sorprendre al seu fill Alfonso en les Balears, on havia anat per a incorporar-les a Catalunya i desposseir al seu oncle en càstig de la seva traïció; l'empresa fué fàcil, perquè la població era hostil a la dinastia pròpia i desitjava la unitat amb les terres continentals de la monarquia.

La política francesa va trobar un gran pretext per a afeblir el poder aragonès i mantenir separat de Catalunya el Rosselló i les Balears en la seva gratitud al rei de Mallorca, i en totes les conferències sobre la pau va posar com condició indispensable que Jaime fos reintegrat en el seu regne. La resistència de Jaime II d'Aragó va haver de cedir davant l'enèrgica actitud de Bonifacio VIII, i les Balears van tornar a tenir rei propi, si bé en qualitat de feudatario de la Corona d'Aragó .

A Jaime II de Mallorca, el fill del Conquistador, va succeir un Sancho i a aquest un Jaime III el temps del qual coincideix amb el de Pedro IV d'Aragó, que va decidir acabar amb la preocupació de les Balears, anexionandolas a la seva corona i no dut d'ambicions imperialistes, sinó mogut per fortes raons de patriotisme. En efecte, les Balears són territori català, formen part de Catalunya i per tant de la Península, i el capritx d'un monarca manejat per una mare massa mare no era just que prevalgués contra el bé general, arribant a mutilar el territori patrio. Les illes només podien ser independents sent enemigues d'Espanya: el que per als napolitanos representava la possessió de Sicília per un rei privatiu, representava per als catalans la independència balear. I Pedro IV no va voler mantenir per més temps aquella situació de compromís.

Des del principi del seu regnat dióse a idear maneres de destituir al seu cunyat Jaime III d'una corona legal i tal vegada justament posseïda, però mantinguda en el seu cap contra les conveniències nacionals i contra la pròpia seguretat nacional. Organitzada una esquadra i un exèrcit va desembarcar a Mallorca i es va apoderar de la illa (1343); després va fer seu el Rosellon en l'any següent.

Una temptativa de recuperació feta pel destronat li fué fatal, doncs fué vençut i mort en la batalla de Llucmajor (1349).

L'obra del Conquistador va quedar esborrada amb la sang d'aquest el seu descendent.

El problema de Sardenya

Jaime II, que va acceptar en compensació de Sicília el regne de Còrsega i Sardenya, va trigar vint-i-cinc anys a intentar fer efectiu el seu domini; en 1323 va enviar el seu fill a la segona d'aquelles illes, i obtingudes unes fàcils victòries va regressar el príncep a la seva pàtria.

Amb la seva vinguda es van perdre tots els avantatges adquirits; i a l'heretar Pedro IV el tron d'Alfonso IV es va trobar amb el títol de rei d'aquelles illes, però sense cap classe d'autoritat sobre les mateixes. No era aquest rei dels quals es paguen de títols vans i va formar el propòsit de fer-lo efectiu tot just es vió lliure, encara que momentàniament, dels assumptes peninsulars, aliant-se amb Venècia, enemiga de Gènova, la senyora de Còrsega i la defensora dels rebels sardos. Dues victòries costosíssimes va obtenir en el mar ajudat de venecians; però quan va intentar desembarcar i apoderar-se de Caller aquests li van abandonar, i content amb la possessió de Alguer, que li permetia tornar triomfant als seus regnes, va regressar a aquests. Les sumes immenses gastades en l'equip de les galeres i en l'organització dels exèrcits, així com el nombre de víctimes que van ocasionar els enemics i les malalties, van servir per a satisfer els interessos de Venècia, que amb auxili de catalans va humiliar i va vèncer al seu rival Gènova, i la vanitat del monarca que va tornar als seus Estats com conquistador d'un regne en el qual no posseïa més terra que la qual trepitjaven els seus soldats en una sola ciutat, la de Alguer.

Sardenya es va convertir en el malson aragonès; en rebel·lió constant fué un pou sense fons on anava de continu un corrent feble, però constant, d'homes enviats a costa de diners, sense cap resultat positiu, i així va transcórrer la segona meitat del segle XIV.

A principis del XV, Sardenya fué testimoni de la mort de l'únic fill del rei don Martín, per efecte d'una malaltia després d'una victòria, la de Sant Luri, any 1409.

Extraido de: L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó d'Andrés Giménez Soler
Editorial Labor, S. a., Madrid. 1930

Indice

El país La població

PART PRIMERA

Límits de l'Edat Mitjana.
Antecedents de la invasió musulmana.
Ruïna de la monarquia goda. Batalla del Guadalete.
Les causes de la ruïna del Regne godo.
Els costums.
L'estat social.
L'exèrcit.
La decadència de les ciutats.

La conquesta musulmana i el seu caràcter
Les expedicions musulmanes a la Gàl·lia gòtica
Les terres de la Corona d'Aragó sota el poder musulmà
La pretesa influència musulmana
La Reconquesta

Les seves origenes

Constitució dels nuclis cristians del Pirineus. La seva història fins a la seva independència.
Comtat d'Aragó

Ribargorça
Urgel, Cerdaña, Marca hispànica

Procés de la Reconquesta
Navarra i Sobrarbe

Alfonso I el Batallador
Casament d'Alfonso el Batallador amb donya Urraca de Castella
Els comtes de Barcelona anteriors a Ramón Berenguer IV
Les conquestes d'Alfonso el Batallador
La Campana d'Osca

Ramón Berenguer IV i les seves dues immediats successors
Regnat de do Jaime I el Conquistador
L'home
Els primers anys del regnat
Adquisicions territorials a costa dels moros
El Tractat de Almizra
La croada a Terra Santa
El tractat de Corbeil
La política peninsular i interior
L'expansió marítima aragonesa

El segle XIV
Regnat de Jaime II
L'home
Espanya segons Jaime II
La Reconquesta, idea nacional de Jaime II
L'empresa de Tarifa
Ruptura entre Jaime II i Sancho IV de Castella
La qüestió de Múrcia
Relacions amb El Marroc
Novament la Reconquesta. Negociacions que van precedir al lloc d'Almería.
El lloc de Almeria.
Política peninsular de Jaime II.
Incorporació de Còrsega i Sardenya a la Corona d'Aragó.
Extinció de l'Ordre del Tremp.
Expedició dels almogàvers a Orient.

Els quatre reis successors de Jaime II en el segle XIV.
La Reconquesta.
Reintegració de les Balears a la Corona d'Aragó.
El problema de Sardenya.

La política peninsular d'Aragó en els quatre regnats del segle XIV.
Causes de la guerra entre Aragó i Castella.
Guerra entre Castella I Aragó.

El segle XV.

Compromís de Casp.
Política peninsular d'Aragó.
Qüestions interiors d'Aragó, Catalunya i el principe de Viana.
Expansió aragonesa pel Mediterraneo.

Relacions d'Aragó amb França en el segle XV.
El cisma d'Occident.
Retrat de Benedicto XIII.
El problema de la frontera catalana.

Regnat de Fernando el Catòlic. Fi de l'Edat Mitjana.
L'home.
La unitat nacional. Els pretendents d'Isabel la Catòlica.
Com fué la unió dels regnes.
La fi de la Reconquesta. Conquesta de Granada.

Descobriment d'Amèrica.
Política mediterrània de Fernando el Catòlic.
Conquesta de Nàpols.
Conquita de Berbería.

Política internacional de Fernando el Catòlic.
Política d'unitat Peninsular.

PART SEGONA

Les Institucions

L'Estat medieval.
Caràcter social de l'Edat Mitjana.
Orígens de l'Edat Mitjana.
El Rei i la reialesa a Aragó durant l'Edat Mitjana.
Lugarteniente i governador.
Els nobles.
Origen i evolució dels señorios.
Municipis.
Evolució dels municipis.
El capitalisme, causa de la decadència municipal
Organització interna dels municipis
Jueus i moros
Els vassalls i homes de condició.
La servitud de la gleba : remensas.
Administració de justícia.
La curia real i el Justícia d'Aragó.
Jurisdición de jueus i moros.
Estat de l'Administració de justícia i responsabilitat judicial.
Les Corts.
Les Diputacions.
La concepció medieval de l'Estat.
La Legislació.

La vida material.
Divisió del territori.
Juntes i veguerías.
Defensa del territori.
Els domicilis.
Explotació del territori.
Comunicacions.
Indústria i comerç.
Les monedes.

La vida espiritual
La Religió
Organització eclesiàstica
Monestirs i ordres religioses
La Beneficiencia
La vida intel·lectual
Les Llengües parlades en la Corona d'Aragó
L'ensenyament
La Vida Artística
Arquitectura religiosa
La pintura, l'escultura i la rajola

Conclusió
Bibliografia
Indice alfabètic

Il·lustracions

Mapa I: Mapa físic de la regió íbero-mediterranea (101 Kb)
Mapa II: Conquestes de la Corona d'Aragó (447 Kb)
Mapa III: El mediodia de França en temps de Pedro II (119 Kb)
Mapa IV: Expansió catalano-aragonesa pel Mediterraneo (107 Kb)

Altres conceptes sobre Història d'Aragó

Moneda de Juan (Ioanes) II



Índex alfabétic sobre Aragó

Una col lecció de imatges guardades del temps amb les millors il.lustracions històriques.
Pots contrastar aixó amb les fotografies actuals sobre Aragó.
.

Tens una invitació a recórrer la Província d'Osca.

Hi ha altres pàgines sobre Aragó a Internet per completar la teva informació.

Sergio Sanz fa fotografies d'Aragó allà per on passa.



Conceptes | Edat Antiga | Edat Mitjana | Moderna | Contemporanea | Historia d'Aragó
Corona d'Aragó | Militia Caesaragustana | Arabes i musulmans | Naixement | Reyes d'Aragó | Monarquia
Mudéjar | Islam | Arxiu històric Huesca | Museu Provincial Huesca | Museu Provincial Saragossa
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Comarques | Indice Alfabétic | Mapes



Historia d'Aragó. Aragon es así. L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó., Huesca, Teruel Zaragoza. Aragó, Osca, Terol, Saragosa, Catala, Naturalesa maps, Asociacio Cultural Aragon Interactivo Multimedia.

Copyright 1996-2023 © All Rights Reserved Francisco Javier Mendívil Navarro, Aragó (Espanya)

Si creus que falta alguna cosa, o està confós escriu-nos

Avís Legal. Aquesta activitat de la l'Associació Aragó Interactiu i Multimedia
Espera acostar-Aragó a casa teva.
Aigua a Aragó, salut i benestar

Para saber cómo utiliza Google la información de sitios web o aplicaciones de este sitio puedes visitar: Política Cookies.