Aragó > Historia > Historia d'Aragó

L'Edat Mitjana en la Corona de Aragon. Historia d'Aragó.

Regnat de do Jaime el Conquistador.


Do Jaime fué, segons ho retrata Desclot, que ho va conèixer, un pam més alt que l'home més alt del seu temps, ros de pèl, blanc de cutis, d'ulls negres, gruix a proporció de la seva altura, dret i gallardo: era un home maco i sabia que ho era.

Fué molt mujeriego; els cronistes ho excusen dient que més que sol·licitar ell, era sol·licitat.

Va casar tres vegades o va tenir tres dones legítimes: donya Leonor de Castella, donya Violante d'Hongria i donya Teresa Gil de Vidaurre. Amb la primera va contreure matrimoni molt jove, gairebé en la pubertat, als tretze anys, i va tenir amb ella un fill cridat Alfonso; però fastiguejat molt aviat la va repudiar al·legant parentiu; va tornar a contreure matrimoni amb donya Violante d'Hongria, amb la qual va tenir tres fills i tres filles, i morta aquesta senyora va sol·licitar d'amors a una dama principal aragonesa cridada donya Teresa Gil de Vidaurre, la qual no va accedir als seus desitjos si no es legitimava la unió pel sagrament davant la Santa Mare Església, i don Jaime va casar amb ella en secret. Atacada de lepra aquesta senyora, va voler separar-se de la seva dona i tornar a casar, però donya Teresa va recórrer a Roma provant ser dona legítima, ocorrent llavors el cas de tallar el rei la llengua al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, que dícese va violar el secret de confessió afirmant la legitimitat del matrimoni, per haver-se'l confessat el propi rei. Aquest fet sembla del tot cert: Zurita ho va consignar en la primera edició de les seves Anales, la impresa en 1562 per Pedro Bernuz, successor de Jorge Cocci, que és rarísima, si bé ho va suprimir en la de Portonariis, o segona (1579); el baró de Tourtoulon, en el seu obra Jacques I li Conquerant, ho admet.

D'aquestes tres esposes, la primera fué una santa dona que al ser abandonada en 1229 es va retirar a un convent; la segona dòmino per complet al rei i fué madrastra del primogènit Alfonso i madraza dels seus fills, sent causa de grans i llargs trastorns; la tercera va complir el seu paper de reina secreta.

En els seus últims anys va tenir per amiga a donya Berenguela Alfonso, de la família real castellana, branca de do Alfonso el de Molina, de la qual va sortir la dona de Sancho IV.

Home de poca intensitat d'afectes fué mal marit de les seves dones i mal pare dels seus fills: al primogènit, al nascut de donya Leonor de Castella, ho va perseguir sañudamente, estimulat per donya Violante, que volia afavorir als seus fills en perjudici del de la castellana; va consentir que Pedro, el major dels de la hungara, matés en el Cinca al seu germà bastardo Pedro Sánchez, i segons la Crònica que corre sota el seu nom, es va alegrar de la mort; en els seus últims anys fué desobeït pel qual havia de succeir-li en el tron.

Va viure en lluita constant amb els seus súbdits pel seu imperialisme nascut de la seva vanitat. A aquesta va sacrificar els interessos de la nació.

Fué un home sense cultura; es conserven del seu temps milers de documents originals i ni un solament signado de la seva mà, ni un amb probabilitat autògraf.

I no obstant això, gran part de la fama que gaudeix prové de creure-li autor d'una història del seu regnat, ompli d'anècdotes en les quals parla el propi rei. Tal crònica no era seva, i molt vesosímilmente és traducció al català d'una història llatina escrita per un dominico per encàrrec del propi rei.

Do Jaime va mancar de sentit polític; va tenir una mezquina visió de la monarquia, no la vió sencera i una com els seus avantpassats i, després d'ell, el seu fill; és l'home dels límits i de les recortaduras.
No fué militar previngut : a l'emprendre les seves conquestes desconeixia les forces dels enemics, i les campanyes li van resultar bé no per ell, sinó per la debilitat d'aquells a qui combatia.

La causa de tots aquests defectes és, en primer lloc, el seu caràcter lleuger, feble amb els forts, fort amb els febles, altanero i convençut del seu valer. Però va influir molt a exagerar aquest caràcter la seva educació.

El pobre do Jaime fué separat de la seva mare molt nen i lliurat a Simón de Montfort, que ho va posar en Carcasona en mans mercenàries; als sis anys, i per reclamar-lo els aragonesos al Papa, ho va lliurar el vencedor de Muret al cardenal llegat que el trajó a Lleida, on van jurar tenir-lo pel seu rei i senyor catalans i aragonesos reunits en assemblea; per a tenir-lo en guarda segura, encomendáronlo a Guillermo de Mondredón, Maestre dels Templarios, que ho va tancar en el castell de Montsó i aquí va passar la resta de la seva infantesa; va poder sortir del seu veritable tancament afavorit per alguns cavallers d'Aragó i es va refugiar a Osca; tenia deu anys, doncs ocorria això en 1216. A partir d'aquest moment no tub vagar suficient per a instruir-se ni en la lectura i escriptura ni en altra classe de saber més elevat; per altra banda es va acostumar a manar i a ser obeït i a obligar que li obeïssin. El acatamiento dels humils, els seus fàcils triomfs, van corroborar l'obra de la naturalesa.

Els primers anys del regnat

Era natural que en una època de tan fervent monarquismo, ocorreguda la catàstrofe de Muret, alzáranse persones amb el poder per a mantenir els pobles en pau i en justícia: una fué don Sancho, comte de Rosselló, germà d'Alfonso II, l'avi de do Jaime, i l'altra do Fernando, abat de Montearagón, germà de do Pedro. Els dos al·legaven drets a la regència i mitjançant aquesta a la Corona, donat el cas possible de la mort del nen fill de do Pedro. Però ningú va posar en dubte el dret d'aquest i menys els aragonesos, que van mostrar el major interès que Simón de Montfort lliurés el rei, per a això van enviar ambaixada al Papa i es juramentaron per a desafiar al vencedor de Muret si es resistia a la seva demanda.

Do Jaime es va confiar des de la seva sortida de Montsó a una espècie de consell de nobles, forma de govern molt especial, doncs el rei era menor, i no obstant això no existien regentes. Amb això es va pretendre fer callar ambicions i es van fer les dels més poderosos, però es van excitar les dels menys i les d'aquells que es creien perseguits pels del bàndol que governava en nom del rei.

Tota la terra fué un formiguer de parcialidades i camp de guerres privades; a l'arribar l'any 1228 va pensar don Jaime, excitat pel relat de les riqueses de les Balears, en la conquesta d'aquestes illes.

Adquisicions territorials a costa dels moros

Do Jaime va convocar a alguns barons i prelats de la regió marítima dels seus dominis, antic comtat de Barcelona i els seus annexos, perquè Catalunya no existia encara amb límits fixos, en la ciutat de Barcelona, per a tractar de l'empresa de la conquesta de les illes esmentades. Particularment van assistir a la reunió nobles aragonesos. Allí es va acordar l'expedició, i reunida l'esquadra a Salou hízose a la vela, desembarcament a Mallorca i la illa fué guanyada.

Aquest triomf, de gran ressonància en la Cristiandat, hagué d'animar al rei a continuar la seva labor conquistadora, mes no fué així; contentose amb sotmetre Eivissa i fer la seva tributari al de Menorca.

Quatre anys després, obtinguts els beneficis de croada que es va predicar a Montsó, va emprendre la conquesta del Regne de València. La situació d'aquest regne en el militar no podia ser més favorable als designis del rei aragonès. Si Alfonso I ho havia recorregut en plena dominació almoràvit i abans el Cid s'havia establert en la ciutat i després Alfonso II des de Cuenca havia entrat en el seu territori, travessant-lo de Sud a Nord abans de sofrir el poder almohade el terrible desastre de les Navas de Tolosa que potència podia tenir ara que a les causes generals de debilitat dels musulmans d'Espanya s'unia la de les guerres civils que assolaven aquell regne?

Do Jaime desconeixia aquesta situació i la creia molt més forta i difícil; per aquesta creença va fer donació als rics-homes de quantes viles guanyessin amb les seves mesnadas, i heus aquí que don Blasco de Alagón amb els seus va prendre a Morella, plaça fortísima, la qual, segons el decret del rei, era del seu conquistador.

Do Jaime es va desdir per ser vila tan important, i per aquest fet va canviar de tàctica si tenia altra o va adoptar la de do Blasco d'assetjar viles, posant cèrcol a Borriana, que els valencians havien tingut temps de fortificar i abastir.

Más de dos mesos va durar l'operació que fué duríssima, i tan trencat quedar l'exèrcit cristià, que va haver de retirar-lo don Jaime a Tortosa per a refer-lo.

Aquesta experiència li ensenyo que València i el seu regne havien de guanyar-se amb diferent estratègia, i durant quatre anys va deixar que les seves forces frontereres i algunes que ell acabdillava anessin talant i prenent fortaleses menudes, estrenyent així el cèrcol del territori de la capital.

Dos anys va durar el lloc de València, millor dita, la campanya que dió per resultat la rendició de la ciutat, 9 d'octubre de 1238, prova inequívoca i bé certa que per guerra de llocs no era fàcil prendre-la.

Do Jaime, com San Fernando, va recollir els fruits de la batalla de les Navas de Tolosa; la seva grandesa no neix d'ells mateixos, de les seves qualitats pròpies, sinó de les circumstàncies del temps; aquella batalla va afirmar la supremacia del poder cristià en la Península; les terres baixes del peu dels altiplans castellana i turolense estaven condemnades a ser presa dels habitants d'aquestes i es cumplio la condemna; el seu mèrit consisteix a haver comprès que el temps era arribat.

El tractat de Almizra

El record de la tradició ibèrica, que més que record era imposició geogràfica, un mandat ineludible de la terra, va dur a gairebé ajuntar-se els exèrcits de do Jaime, quan aquest caminava en les cercanias de Játiba amb els del llavors príncep de Castella, més tard Alfonso el Savi; quan els dos estaven en punt de donar-se batalla, van intervenir homes de prudència i es va evitar la trobada però es va pactar un tractat de límits que va marcar la fi de l'expansió aragonesa, el qual per haver-se signat en Almizra, és cridat comunament amb aquest nom.

Per ell quedo Murcia exclosa de la conquesta d'Aragó i el territori valencianao acabat en la divisió dels rius Xúquer i Segura.

Acerto don Jaime o va cometre un nou error? Fué un error, les conseqüències del qual no li són tan imputables com al príncep castellà; la Reconquesta era obra nacional, de tots els espanyols i no d'una regió espanyola; allunyar d'aquesta empresa a Portugal i Aragó era excloure'ls de la nacionalitat, i condemnar-se Castella a sacrificis molt majors que anant del braç amb els seus connacionales. La història havia demostrat que sense la cooperació de tots, el poder musulmà era superior al de cadascun dels cristians; la història va demostrar que aquesta cooperació era necessària. Castella, terra interior, sense comunicació facíl amb el món, envoltada de terres perifèriques baixes i marítimes, podia assumir l'adreça d'un negoci interior, com el de recuperar el territori de la Península; era la seva haver d'unir i fondre aquestes regions separades entre si i limítrofs d'ella en un ideal comú, perquè l'ideal destruís la tendència a la disgregació que l'estructura terrestre de la Península inspira als seus habitants, i la política d'Alfonso el Savi fué no atreure per l'ideal sinó hechar fora de l'ideal.

Fidel al tractat de Almizra, don Jaime va ajudar a la conquesta de Múrcia sense reportar cap benefici.

La croada de Terra Santa

Relacionat amb les conquestes de terres musulmanes està un fet sense cap transcendència, però que pinta a l'home. Sol·licitat pel Khan dels tártaros i per l'emperador de Constantinoble per a lluitar amb ells contra els turcs, va accedir i va preparar una esquadra amb la com va emprendre el viatge al setembre de 1269, però abans de perdre de vista les costes de Catalunya i del Migdia de França va prendre terra, pretextando que li obligava una tempestat; en el seu regne i en uns altres va córrer la fama que la veritable cusa de la seva arribo no fué aquesta, sinó el no voler separar-se de donya Berenguela Alfonso; la suposició té grans aspecte de fonament doncs amb aquesta senyora es vió tot just va prendre terra, i el de la tempestat ho té de ser invenció de la crònica que corre sota el seu nom, doncs moltes naus van arribar a la seva destinació.

El tractat de Corbeil

Do Jaime no va fer mai gens pel Midi; si alguna cosa va manar fué no donar favor ni ajuda als meridionals, segons ell; ni el record del seu pare, ni el parentiu amb el comte de Tolosa, ni les tradicions aragoneses que segurament ignorava, li van moure a intentar gens en pro d'aquelles terres de abolengo espanyol tan antic. Per aquest el seu abandó fué la casa de França introduciendose en el Midi i afirmant la seva influència; però tement que sota altre rei l'esperit nacional que animava als de l'un i l'altre costat del Pirineus ressuscités, va voler San Luis tenir un dret a aquestes terres fundat en un acte jurídic i va provocar unes vistes amb do Jaime per a tractar d'aquest assumpte. Juntáronse en Corbeil i allí don Jaime, temptada la seva vanitat amb el projecte de matrimoni de la seva filla menor Isabel amb l'hereu de la Corona de França, va renunciar a quants drets pogués al·legar sobre les terres ultrapirenaicas en canvi de la renúncia dels quals San Luis tenia sobre els comtats catalans com successor de Carlomagno. Do Jaime va canviar uns drets tradicionals i efectius per uns altres que ni nominals havien estat, i cas d'haver tingut realitat la van tenir momentània. Amb aquest tractat va trencar la tradició i la nacionalitat; els seus dominis, que ja en els començaments de la història abastaven les terres d'ambdós costats del Pirineus, van quedar reduïts a només aquesta part, i aquests tancats entre barreres que els separaven del món. La decadència era des d'aquest moment inevitable.

La política peninsular i interior

En les seves relacions amb Castella don Jaime fué extremadament feble; la seva filla major, Violante, estava casada amb Alfonso el Savi i això era bastant perquè transigiera en tot. Quant a Navarra va poder fer una mica per succeir a Sancho el Fort, però per la seva falta de sentit polític va accedir sense cap resistència que els navarresos, duts del seu afany d'aïllament, proclamessin a Teobaldo de Champaña.
Quant a la política interior, la seva obra fué tan funesta com la internacional. Manejábalo en això la seva dona donya Violante, la qual, influída per la mateixa vanitat que el seu marit, va buscar per als seus fills i filles matrimonis il·lustres i va pretendre trencar la unitat del regne creada en temps de do Berenguer IV, perquè els seus fills fossin també reis i comtes independents, primer en perjudici de do Alfonso, el fill del primer matrimoni del rei, després en perjudici del major dels habidos en el segon.
Aquesta malèfica influència de donya Violante sobri el seu marit i la debilitat d'aquest van fer que don Jaime separés Aragó de Catalunya, nomenant successor seu en aquell a l'infant don Alfonso i en aquest a do Pedro. Perquè els aragonesos juressin fidelitat i reconeixement al seu futur sobirà, els crido a corts en Daroca i entre els cridats figuraven els ciutadans de Lleida, donant a entendre amb això que Lleida formava part d'Aragó.

Es va renovar amb això la qüestió de si Lleida era catalana o aragonesa com en temps d'Alfonso el Batallador i Ramón Berenguer III, i la voluntat d'una dona va decidir la qüestió. Do Jaime va promulgar un decret que li va acreditar de veleidoso i d'home poc seriós; en ell afirma que alguns, per haver estat els de Lleida a les corts de Daroca a jurar a do Alfonso com rei d'Aragó, entenien que Lleida formava part d'aquest regne, i que no, que Lleida formava part de Catalunya. Llavors va assenyalar els linderos d'aquesta tancant-la entre el Cinca des de les seves fonts fins a l'Ebre i aquest riu fins a Tortosa.
Però els lleidatans, a l'exigir-li nou jurament de fidelitat i reconeixement a do Pedro, com comte Barcelona, es van negar donant per raó que els obligava el prestat en Daroca; en va els va absoldre d'ell don Jaime: van ser igualment inútils els seus afalacs i les seves amenaces; els lleidatans es van mantenir inflexibles en la seva negativa, mentre que don Alfonso, a qui havien reconegut com al seu futur monarca, no els llibertés de la seva obligació.
Nascut un nou fill del matrimoni Jaime-Violante i volent aquesta que aquest també fos rei, aquell va fer un nou repartiment dels seus Estats, deixant al fill de donya Leonor el regne d'Aragó, a Pedro, Catalunya i a do Jaime València, involucrant més el problema i tirant uns pobles sobre uns altres.

Amb aquest motiu va sorgir una veritable guerra civil entre pare i fill, la pau es va alterar; do Alfonso fué donat suport pel seu parent el rei de Castella; do Jaime, sense adonar-se de la seva condició, va donar les parcialidades d'aquest regne com un principillo de si fa no fa, i va acabar aquell caos polític quan Déu, en 1260, es va dur al seu seno al fill infeliç d'aquella altra infeliç Leonor, que tingués la desgràcia de conèixer a aquest home.

L'enèrgica oposició dels aragonesos a la separació de València, donats suport pel ja primogènit Pedro, va impedir que Aragó quedés sense sortida al Mar; els catalans van tolerar la separació de les Balears i els comtats de Rosselló i Cerdaña i el señorio de Montpeller.
Va morir don Jaime el 26 de Juliol de 1276.

Extraido de: L'Edat Mitjana en la Corona d'Aragó d'Andrés Giménez Soler
Editorial Labor, S. a., Madrid. 1930

Indice

El país La població

PART PRIMERA

Límits de l'Edat Mitjana.
Antecedents de la invasió musulmana.
Ruïna de la monarquia goda. Batalla del Guadalete.
Les causes de la ruïna del Regne godo.
Els costums.
L'estat social.
L'exèrcit.
La decadència de les ciutats.

La conquesta musulmana i el seu caràcter
Les expedicions musulmanes a la Gàl·lia gòtica
Les terres de la Corona d'Aragó sota el poder musulmà
La pretesa influència musulmana
La Reconquesta

Les seves origenes

Constitució dels nuclis cristians del Pirineus. La seva història fins a la seva independència.
Comtat d'Aragó

Ribargorça
Urgel, Cerdaña, Marca hispànica

Procés de la Reconquesta
Navarra i Sobrarbe

Alfonso I el Batallador
Casament d'Alfonso el Batallador amb donya Urraca de Castella
Els comtes de Barcelona anteriors a Ramón Berenguer IV
Les conquestes d'Alfonso el Batallador
La Campana d'Osca

Ramón Berenguer IV i les seves dues immediats successors
Regnat de do Jaime I el Conquistador
L'home
Els primers anys del regnat
Adquisicions territorials a costa dels moros
El Tractat de Almizra
La croada a Terra Santa
El tractat de Corbeil
La política peninsular i interior
L'expansió marítima aragonesa

El segle XIV
Regnat de Jaime II
L'home
Espanya segons Jaime II
La Reconquesta, idea nacional de Jaime II
L'empresa de Tarifa
Ruptura entre Jaime II i Sancho IV de Castella
La qüestió de Múrcia
Relacions amb El Marroc
Novament la Reconquesta. Negociacions que van precedir al lloc d'Almería.
El lloc de Almeria.
Política peninsular de Jaime II.
Incorporació de Còrsega i Sardenya a la Corona d'Aragó.
Extinció de l'Ordre del Tremp.
Expedició dels almogàvers a Orient.

Els quatre reis successors de Jaime II en el segle XIV.
La Reconquesta.
Reintegració de les Balears a la Corona d'Aragó.
El problema de Sardenya.

La política peninsular d'Aragó en els quatre regnats del segle XIV.
Causes de la guerra entre Aragó i Castella.
Guerra entre Castella I Aragó.

El segle XV.

Compromís de Casp.
Política peninsular d'Aragó.
Qüestions interiors d'Aragó, Catalunya i el principe de Viana.
Expansió aragonesa pel Mediterraneo.

Relacions d'Aragó amb França en el segle XV.
El cisma d'Occident.
Retrat de Benedicto XIII.
El problema de la frontera catalana.

Regnat de Fernando el Catòlic. Fi de l'Edat Mitjana.
L'home.
La unitat nacional. Els pretendents d'Isabel la Catòlica.
Com fué la unió dels regnes.
La fi de la Reconquesta. Conquesta de Granada.

Descobriment d'Amèrica.
Política mediterrània de Fernando el Catòlic.
Conquesta de Nàpols.
Conquita de Berbería.

Política internacional de Fernando el Catòlic.
Política d'unitat Peninsular.

PART SEGONA

Les Institucions

L'Estat medieval.
Caràcter social de l'Edat Mitjana.
Orígens de l'Edat Mitjana.
El Rei i la reialesa a Aragó durant l'Edat Mitjana.
Lugarteniente i governador.
Els nobles.
Origen i evolució dels señorios.
Municipis.
Evolució dels municipis.
El capitalisme, causa de la decadència municipal
Organització interna dels municipis
Jueus i moros
Els vassalls i homes de condició.
La servitud de la gleba : remensas.
Administració de justícia.
La curia real i el Justícia d'Aragó.
Jurisdición de jueus i moros.
Estat de l'Administració de justícia i responsabilitat judicial.
Les Corts.
Les Diputacions.
La concepció medieval de l'Estat.
La Legislació.

La vida material.
Divisió del territori.
Juntes i veguerías.
Defensa del territori.
Els domicilis.
Explotació del territori.
Comunicacions.
Indústria i comerç.
Les monedes.

La vida espiritual
La Religió
Organització eclesiàstica
Monestirs i ordres religioses
La Beneficiencia
La vida intel·lectual
Les Llengües parlades en la Corona d'Aragó
L'ensenyament
La Vida Artística
Arquitectura religiosa
La pintura, l'escultura i la rajola

Conclusió
Bibliografia
Indice alfabètic

Il·lustracions

Mapa I: Mapa físic de la regió íbero-mediterranea (101 Kb)
Mapa II: Conquestes de la Corona d'Aragó (447 Kb)
Mapa III: El mediodia de França en temps de Pedro II (119 Kb)
Mapa IV: Expansió catalano-aragonesa pel Mediterraneo (107 Kb)

Altres conceptes sobre Història d'Aragó

Moneda de Juan (Ioanes) II



Índex sobre Aragó

Una col lecció de imatges que atresoren anys amb mostres de vestits tradicionals.
Pots documentar-amb algunes publicacions sobre Aragó.
la realitat simbólica es representen en els seus banderes.

Gaudeix seus variades Comarques.

Hi ha altres pàgines sobre Aragó a Internet per completar la teva informació.

Sergio Sanz fa fotografies d'Aragó allà per on passa.



Conceptes | Edat Antiga | Edat Mitjana | Moderna | Contemporanea | Historia d'Aragó
Corona d'Aragó | Militia Caesaragustana | Arabes i musulmans | Naixement | Reyes d'Aragó | Monarquia
Mudéjar | Islam | Arxiu històric Huesca | Museu Provincial Huesca | Museu Provincial Saragossa
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Comarques | Indice Alfabétic | Mapes



Historia d'Aragó. Aragon es así. L'Edat Mitjana en la Corona de Aragon., Huesca, Teruel Zaragoza. Aragó, Osca, Terol, Saragosa, Catala, Naturalesa maps, Asociacio Cultural Aragon Interactivo Multimedia.

Copyright 1996-2023 © All Rights Reserved Francisco Javier Mendívil Navarro, Aragó (Espanya)

Per consultar, aclariments o corregir errors si us plau escriu-nos

Avís Legal. Aquesta activitat de la l'Associació Aragó Interactiu i Multimedia
És una activitat cultural.
L'aigua esperança i futur

Para saber cómo utiliza Google la información de sitios web o aplicaciones de este sitio puedes visitar: Política Cookies.