Alcanyís Informació Turística sobre Aragó. Actividades.

Alcanyís Informació Turística sobre Aragó. Actividades

Aragó > Actividades



GUÍA TURÍSTICA DE ALCAÑIZ

Excolegiata d'Alcanyís

EL CASTELL DELS Calatrava

El castell està situat en l'anomenada lloma de Pui Pinos. A ell s'accedeix després d'ascendir pel pronunciat camí de ronda i després de passar pel robust arc d'entrada, el qual, seguint l'esquema de les fortificacions islàmiques, es disposa perpendicularment al mur.

Aquest castell-convent s'inicia en el romànic, sofrint diverses ampliacions i modificacions posteriors. De les restes de major antiguitat, segles XII i XIII, destaquen la capella romànica, el claustre protogòtic i la torre de l'homenatge gòtica. La capella d'una sola nau i volta de canó apuntat, té una de les escasses portades romàniques del Baix Aragó amb interessant escacat jaqués. Al costat de l'evangeli es troben les restes d'una obra de gran interès dins de les escultura funerària del renaixement aragonès: el sepulcre de don Juan de Lanuza.   El claustre, adossat al mur sud de la capella té dos arcs apuntats per crugia.

Torre de l'Homenatge

La torre de l'homenatge s'eleva a l'oest de la capella i la seva planta baixa li serveix de pòrtic. Ofereix, a la planta baixa ia la noble,   un conjunt de pintura gòtica mural que, datades en la primera meitat del segle XIV, constitueixen una interpretació regional i local de l'estil lineal o francogòtic.   Té la singularitat que, en la major part d'elles, la seva temàtica és civil (com, per exemple, les gestes de Jaume I el Conqueridor).   Algunes d'aquestes pintures van ser arrencades i es troben avui a l'Ajuntament. També el claustre, encara que pitjor conservades, ofereix restes d'aquestes pintures:   en aquest cas la seva temàtica es relaciona amb el funerari. Al segle XVIII es va dur a terme una important reforma, fruit de la qual és el palau dels Comendadores, que ocupa la zona sud. Des de 1968 és Parador Nacional de "La Concòrdia".

EL PALAU MUNICIPAL I LA LLOTJA

La Llotja, situada a la plaça d'Espanya i formant esquadra amb l'Ajuntament (s. XVI), és un magnífic resta d'arquitectura civil gòtica.   Realitzada al segle XV, és un transsumpte de les "loggias" italianes quatrecentistes.   Consta de tres esvelts arcs apuntats, dos dels quals tenen el seu intradós decorat amb arquets lobulats i està rematada per arquería correguda del segle XVI i gran ràfec amb llunetes del segle XVIII. El seu interior s'ha destinat a centre cultural: biblioteca pública, conservatori de música.

Ajuntament Segle XVI

Com a la resta d'Aragó, el segle XVI és una època d'esplendor econòmic i de canvi sociopolític, que al món de l'art es reflecteix, principalment, en la cristal·lització de dues tipologies: l'Ajuntament i el palau.

L'Ajuntament alcañizano, obra de començaments de l'últim terç del segle XVI, s'alça formant angle amb la Llotja, a la plaça d'Espanya.   La seva façana principal, en pedra, consta de tres plantes: la inferior, amb portal flanquejat per columnes jòniques i rematades per frontó triangular   (Al centre un escut del segle divuit) i la superior, amb galeria d'arcs de mig punt recolzats sobre columnes toscanes.   Tot el conjunt es remata per un sortint ràfec de fusta. La seva façana, lateral, en maó, té cert ressò mudèjar. En el seu interior es guarden diverses obres:   fragments de pintura mural i del sepulcre de don Joan de Lanuza del Castell, una arqueta d'argent de 1659 i obres d'escultura, pintura i gravat actuals.

L'Excolegiata DE SANTA MARIA LA MAJOR

De l'antiga parròquia de Santa Maria la Major es conserva la seva torre-campanar, de la primera meitat del segle XIV, adossada al braç esquerre del creuer de l'actual església barroca, que és de poderoses proporcions, amb planta quadrada vuitavada i quatre plantes superposades.   Sens dubte va tenir, a més una funció militar, signe del poder del concejo alcañizano enfront de l'ordre de Calatrava. Aquesta obra ha estat recentment restaurada.   La resta de l'església gòtica, atenent a La tresorera de Pere Joan Zapater i al grafit trobat a la seva torre amb la possible planta de la seva capçalera,   seria una església de tres naus -la central més ampla i alta- girola i capelles absidals poligonals.

A la sagristia de l'actual col·legiata barroca es conserven un conjunt de pintures gòtiques a taula. Fabián Mañas les ha atribuït a Domingo Ram,   la presència a Alcanyís està documentada en les dues últimes dècades del segle XV.

Destruït l'edifici gòtic, la nova edificació s'inicia el 20 de maig de 1736, festivitat de la Pentecosta, segons plànols de Diumenge de Yarza.
 Aquest havia treballat al Pilar, el que es reflectirà precisament en la similitud de les seves plantes: església de tres naus d'igual altura, creuer i capelles laterals.
 Aquesta nova edificació acull l'antiga torre gòtica ia la recent obra de la capella de la Soledat que, iniciada per Gaspar Serrano, important "mestre d'obres" de Saragossa, a la fi del segle XVII, es conclou en 1732. S'encarreguen, inicialment , de l'execució d'aquesta obra Silvestre Colás i Miguel d'Aigües.
 En 1750, després de la mort de Miguel d'Aigües, es fa càrrec de la direcció de l'obra fra Anastasio Aznar.
 Ja el 19 de febrer de 1757 trasllada el Santíssim Sagrament a la nova església col·legial i es beneeix la part de l'obra conclosa.
 Destaca la seva gran portada-retaule, el seu retaule major, obra neoclàssica de Tomàs Llovet, molt restaurat després de la guerra civil.

Les cases pairals

També en el marc de la ciutat moderna i en dates pròximes al segle XVI es configura el palau aragonès. En la seva façana es distingeix la planta noble i,   coronant-la, la "galeria aragonesa" i un gran ràfec. Aquesta tipologia perviu fins al segle XVIII. Aquest segle pot ser considerat com el Segle d'Or d'Alcanyís.
  Fidel reflex d'això és, precisament, el gran nombre de cases palatines que es construeixen.
  La major part d'aquest tipus d'edificació s'observa en la zona dels Almudines i al carrer Sant Pau.

Alcanyís ofereix dues interessants exemples d'escultura i pintura del segle XVI: el sepulcre d'alabastre del comendador don Joan de Lanuza, que Damián Forment va contractar el 1537 (restes a la capella del Castell) i les taules, atribuïdes al "Mestre d'Alcanyís" que es conserven a la sagristia de la Excolegiata, datades en les dues primeres dècades del segle XVI, i inscrites dins del corrent valenciana.

MONUMENTS barrocs

Són nombrosos les restes barrocs a Alcanyís. Atenent a un criteri cronològic, assenyalarem, en primer lloc, l'església del Carme.
La major part de l'església i del claustre es realitza a mitjan segle XVII (en una fornícula del mur lateral dret apareix la data de 1669), però no es conclou fins a finals de segle (la torre, en 1694, la portada a 1695 i la coberta del cor, en 1697).
Té una interessant portada-retaule distribuïda en dos cossos amb columnes salomòniques i roleus vegetals. Església de tres naus, la del centre, més ampla i alta.
No té creuer. Està coberta amb volta de canó amb llunetes i els arcs perpanys de la seva nau central es decoren amb estucs "barroc-mudèjars".
El presbiteri es tanca amb volta conchiforme sobre trompes d'angles. El retaule major va ser realitzat per Jaume Nogués i va haver de concloure en 1717.
La resta dels retaules són també barrocs. De tots ells només s'ha conservat la maçoneria.
El claustre, construït en pedra, continua la tradició renaixentista amb dues plantes d'arquerías sobre columnes, avui destinat a edifici de jutjats.

L'església de Sant Francesc imitarà a la seva planta a la de Santa Maria la Major. S'inicia el 1738, sota plànols i direcció de l'arquitecte de l'orde fra Anastasio Aznar.

Pel que fa a l'arquitectura civil barroca, destaca el palau dels Comendadores. Ocupa la part sud del castell dels Calatravos i és el resultat d'una important reforma duta a terme per l'infant don Felip al segle XVIII.
Destaca la seva façana principal, que continua la tradició del palau aragonès del tardorenacimiento.
Flanquejada per dues torres i dividida en tres plantes: la inferior, de pedra carreu i les dues superiors, de maó.
A la part superior, la característica galeria aragonesa i un gran ràfec.

PASSADISSOS I ESTRUCTURES SUBTERRÀNIES

ELS PASSADISSOS

La tradició alcanyissana assegura que el subsòl de la ciutat està solcat des de temps remots per una intricada xarxa de passadissos, galeries, cellers i estructures subterrànies.   Sempre s'ha dit que els principals edificis de la ciutat estaven comunicats entre si a través d'aquests subterranis,   que fins i tot podrien passar per sota del riu Guadalope fins a l'antiga església de Santa Llúcia, situada a l'altre costat del pont vell.
  Els treballs i excavacions realitzats en els últims anys semblen confirmar aquesta tradició. Des de la planta baixa de la Llotja (oficina de turisme)   es pot accedir avui a una sèrie d'estructures subterrànies (cellers i un antiga nevera) des de la qual parteixen una sèrie de passadissos que són visitables   i que s'estenen sota els principals carrers del centre de la ciutat. Aquests mateixos passadissos han aparegut en altres llocs del nucli antic   la recuperació no ha fet més que començar.

SETMANA SANTA

Parlar d'Alcanyís i no parlar dels Tambors seria tant com passar per alt l'esdeveniment més singular i més arreladament comportat en l'esperit de la seva gent, que passen gairebé dos dies a l'any batent els pegats.

La tradició dels Tambors es va iniciar el dia de Divendres Sant de l'any 1678, en què va aparèixer per primera vegada la processó del Pregó per iniciativa d'un cuaresmero   de l'església col·legial de Santa Maria la Major, anomenat fra Mateu Pestel. Obrien la desfilada 3 penitents encaputxats que portaven respectivament una trompeta,   dues campanes i dos timbals, de manera semblant a com es pregonaven les execucions capitals, i la disposició de la comitiva no va variar fins que, anys després, es van sumar als tres inicials penitents 6 natzarens que agitaven sorollosament unes dobleras. Els assistents van començar a sortir després, per pròpia iniciativa, amb carraques i matraques i, amb els anys, van començar a incorporar-se tímidament els primers tambors, que van acabar per imposar-se caminant el temps.
  La tradició es va estendre per altres pobles del Baix Aragó i ha tingut tanta fortuna darrerament que està arrelant a Terol i fins i tot a Saragossa.

EL MEDI NATURAL

La estanca

La ciutat d'Alcanyís posseeix un extens terme municipal on podem trobar diferents ecosistemes ben conservats.
  Especial interès presenta el gran parc fluvial que s'està recuperant en les marges del Guadalop al seu pas per la ciutat, amb senders i agradables passejades a la ribera.   L'embassament de l'Estanca, a uns 5 km. De la ciutat, ofereix excel·lents possibilitats per a la pràctica de la pesca i d'esports nàutics no contaminants.
  Al costat d'ella se situen, en una zona estepària, la sèrie de petites llacunes o "salades", d'alt valor mediambiental que constitueixen ecosistemes pràcticament únics a Europa.   Entre les zones boscoses destaca l'antic pineda de "La Mangranera", prop d'Andorra, ja que es tracta d'una rara zona residual del bosc mediterrani.   La llarga sèrie de desertes vals, també amb vegetació de tipus mediterrani, completen els principals paisatges d'Alcanyís.

Vega del riu Guadalope des del Castell

GASTRONOMIA

Dels períodes de frugalitat forçosa imposada per les llargues sequeres, han sabut rescabalar amb escreix les gents d'Alcanyís,  el peculiar sentit del lúdic els ha permès crear una cuina pròpia i uns deliciosos lamines -que són el propi de les gents lamineras-,  com ara les tortetas d'ànima, els tortells de surra, les mantegades, els ametllats, les galetes, que en alguns pobles del contorn diuen alcañizanas,  les farinoses cegues, els cortadillos de canyella, les coques de panís amb anisets, les rosquetas de Pasqua, les tortadas, les caputxines, les coques del Sant Enterrament,  les Tetas de Santa Àgueda, i molts altres, comuns a altres localitats de la comarca, així com les coques -o tartas- de cireres, de poma, de codony,  de cabell d'àngel, de carbassa Roya, de mores, de gallicos de nou i altres de semblant condició, que enllacen amb les salades o "de recapta",  cosines germanes de les "pizzes" italianes, com les coques de pebrot i tomàquet, de chirigol, de sardines arengades i de patata i pernil,  que ens condueixen des dels recursos festius de peregrinació, "lifara" i romeria, a aquesta altra menjar assossegada i sàvia, per a taula i estovalles,  com les celebrades anguiles de l'Estanca amb mongetes desgranaderas, que apareixen en prestigiosos repertoris gastronòmics com a plat reconegudament alcañizano,  o les carxofes amb tripa, o el chirigol, o la fritada amb cargols, o la sartenada de matança, o els menuts en budell, o les codes a la pastora,  o els ous en processó, o l'arròs d'abadejo amb patates, que els nens acompanyaven amb pans de joguina com les escales, el torer, i la Moncha,  o amb l'ampolla el Dia del Choricer.

Passarem per alt l'excel·lència dels productes de la seva horta, la suculència dels peixos de l'Estanca -dels quals es proveïen periòdicament els últims reis de França,   Lluís XVI i Maria Antonieta- i la qualitat de la seva caça, que va fer néixer aquell vell proverbi entusiasta de "La Dona i la perdiu, d'Alcanyís",   però no pot deixar de encarir el saborós receptari a què han donat origen.

No citarem, per no citar, sinó el conill amb chirigol i cargols o les agrestes guatlles a la ràbia, que constitueixen un saborosíssim recurs d'urgència,   o la llebre amb vi que, tot i ser una recepta compartida, adquireix aquí una peculiar fragància, com el card amb salsa d'ametlles que sopen la nit de Nadal tots els aragonesos i al qual les alcañizas donen un toc que els distingeix, perquè totes les coses aquí adquireixen una singular personalitat.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Les empremtes remotes.

Pintures rupestres de Val del Toll de l'Aigua Amarga. Pertanyen al grup de pintures rupestres llevantines. Descobertes en 1913.

El vell solar de l'Cabezo del Cuervo, ofereix l'interès d'haver confluït en ell la cultura indígena de l'Edat del Bronze, la influència dels pobles indoeuropeus i, finalment, el poderós impacte de la cultura ibèrica.
Alguns dels poblats que caracteritzen la llarga etapa anomenada Edat del Ferro serien el Cascarujo i el Siriguarach.
  La cultura ibèrica, arriba per la costa i per la vall de l'Ebre, i tindrà una de les seves millors representacions en el Cabezo Palao que, juntament amb el Cabezo d'Alcalá de Azaila, constitueix un clar centre en aquest període.

Ilercavons i sedetanos serien els pobles que trobaria una romanització pacífica i lenta.
Alcanyís estaria en l'anomenat Convent Jurídic Cesaraugustano. Les poblacions segueixen a Alcanyís el Vell i el Palao.

L'any 427 d. de J. C., les tropes d'Eurico prenen Saragossa i paulativamente la vall. Els visigots tot just deixen empremta en el nostre territori.

Una cosa semblant passa amb la invasió i presència musulmana.
A la primavera de l'any 714, les primeres tropes musulmanes arriben a Saragossa i, sense resistència, s'apoderen de la vall de l'Ebre. La influència més perenne de la cultura musulmana a la nostra zona es reflecteix en la toponímia.

Del pas del Cid a Calatrava.

No ofereix dubte l'origen àrab del nom d'Alcanyís; quant al seu significat, avui sembla més acceptada la teoria que Alcanyís podria signifiques "canyís" o "les canyes". Una de les primeres mencions que trobem de Acañiz correspon al període que va entre la primera conquesta d'Alfons I, en 1117, i la definitiva de Ramon Berenguer IV, en 1157. Es tracta del Càntic meu Cid (1140).

En 1179, Alfonso II va concedir el castell d'Alcanyís i un ampli territori a l'ordre de Calatrava; no obstant això, Alcanyís va seguir tenint els seus representants en Corts i els seus habitants gaudint de les prerrogatives marcades a la Carta Pobla que va atorgar Ramon Berenguer IV.
Les relacions entre l'Ordre i la Vila serien molt conflictives al llarg de l'Edat Mitjana i fins i tot de la Moderna, però el conflicte més greu (la revolta violenta dels habitants d'Alcanyís contra l'Ordre) es va donar a la primavera de 1283.

"La Concòrdia" i el segle dels humanistes.

Als segles XIV i XV, se celebren en tres ocasions Corts a Alcanyís: en 1371-1372, 1436 i 1441-1442.   Al febrer de 1412, viurà Alcanyís un esdeveniment de gran transcendència: a l'església de Santa Maria la Major, s'acorden, després d'un llarg procés iniciat mesos enrere pels parlamentaris d'Aragó i Catalunya, vint capítols amb les condicions per a l'elecció de rei, procés al que s'ha anomenat la "Concòrdia" d'Alcanyís, prèvia al Compromís de Casp (juny de 1412), pel qual es va nomenar rei a Ferran d'Antequera.

Al segle XVI, Alcanyís comença a definir els límits de la ciutat històrica.   És un Segle d'Or per a la ciutat, on coincideixen un destacat grup d'humanistes dins de la lírica espanyola del període.   És el segle de Juan Sobrarias, de Pedro Ruiz de Moros, de Bernardino Gómez Miedes, de Juan Lorenzo Palmireno, de Domingo Andrés i d'Andrés Vives,   per citar els més destacats. Gairebé tots es dediquen a la docència, al dret oa la medicina; practiquen la poesia llatina o la crònica històrica;   donen els primers passos de la seva formació a l'acadèmia d'Alcanyís, seguint els seus estudis a València ia Itàlia; un cop finalitzats, molts tornen a la seva pàtria,   altres emigren; però en la seva obra quedarà el reflex d'aquest localisme, en el millor sentit de la paraula, tan típic de la literatura aragonesa.

La centralització borbònica.

L'expulsió dels moriscos en 1609 -en 1610 la dels aragonesos- va suposar una fallida econòmica sense precedents, ja que era aquesta una comunitat de bons artesans i agricultors.

La guerra amb Catalunya en 1640 serà també una gran càrrega per a Alcanyís i la seva comarca, que haurà de contribuir amb homes i diners a aquesta contesa civil.   Com a recompensa, Felip IV va concedir a Alcanyís el títol de "Ciutat" a 1652.

El segle XVIII s'inicia amb la guerra de Successió, que instaura la dinastia borbònica i amb ella la monarquia absoluta a Espanya.   El país es divideix entre partidaris de Felip V i de l'arxiduc Carles; Alcanyís, de la mateixa manera que la resta d'Aragó, al desembre de 1705 prendrà partit per don Carles.   No obstant això, la ciutat i la seva comarca cauran en mans de les tropes de Felip V. Amb la supressió dels furs aragonesos, el 1707, es produeix una profunda transformació en el sistema administratiu del regne: desapareix el Justícia, les Corts, la Diputació, el Virrei, i es creen tretze corregiments, dels quals el d'Alcanyís, després del de Saragossa, serà un dels més extensos i de major població. Aquesta divisió territorial perdurarà fins a la divisió provincial de 1833.

La batalla d'Alcanyís.

El segle XIX comença amb la guerra de la Independència. Al gener de 1809, els francesos entren a Alcanyís. Saquejos i destruccions serien les seqüeles d'aquesta presa.
Les tropes espanyoles recuperen el Baix Aragó el 18 de maig. Dies després, la ciutat torna a ser atacada pels francesos, defensant-heroicament a la muntanya de Pueyos, que donarà nom a la cèlebre batalla del 23 de maig de 1809. Al mes següent, els francesos prendran de nou Alcanyís, Casp i Calanda fins 1813, quan s'allibera Saragossa i pràcticament tot Aragó.

Passats els primers moments de saquejos i destruccions, els invasors intenten reorganitzar la vida política, l'administració i l'economia. Per un decret del mariscal Souchet de 1812, s'assigna a Alcanyís rang provincial. Pel fet d'estar ocupat, Alcanyís no va poder tenir representació a la Junta superior d'Aragó.

La primera guerra carlina (1833-1840) va afectar de manera molt destacada a la comarca, i també, en menor mesura, la insurrecció carlina de 1872-1873. Alcanyís va donar destacats militars a les files dels revoltats.

De la Restauració a la Guerra Civil.

A cavall entre els dos segles, durant la Restauració, la lluita per la modernització del país serà l'obstinació de tota una generació.
Al costat dels noms alcañizanos de N. Sancho, Taboada, J. Blasco o I. García Ibáñez, mereixen menció altres bajoaragoneses com J. Pius Membrado o S. Vidiella.
Són els anys del Butlletí d'Història i Geografia del Baix Aragó, de la societat de Foment del Baix Aragó, de tants diaris com EL Baix Aragó (1867), L'Aliança (1880), El Nou Baix Aragó (1898), Terra Baixa (1905-1928), per citar només uns pocs d'una gloriosa tradició que es perllonga fins als trenta amb títols com La Veu d'Alcanyís (1928-1929) o Democràcia (1931). Des d'ells, es defensarà la necessitat d'una línia fèrria, el millora de l'agricultura, la ramaderia, l'educació i la cultura.

Durant els anys vint i trenta es voldrà continuar aquest impuls. No sempre serà possible: el Baix Aragó seguia sent una societat agrícola endarrerida, amb un alt grau d'analfabetisme i desigualtats socials. En el polític, aquest període es caracteritza per la polarització i enfrontament entre dreta i esquerra i l'activitat dels anarquistes, que provocaran un aixecament al desembre de 1933. En l'estiu de 1936 Alcanyís i la comarca seran presos per la dreta i posteriorment per l'esquerra, com a conseqüència de l'arribada dels milicians catalans en direcció a Saragossa. Alcanyís i el Baix Aragó seran conquerits definitivament per les tropes de Franco entre març i abril de 1938, un any abans de finalitzar la guerra civil.



Conceptes en ordre alfabétic sobre Aragó

Un recull reproduccions artístiques antigues podrás comprovar com era la Expo de 1908 i comparar amb l'actual.
Les fotografies actuals sobre Aragó et mostraran una societat viva.
.

Digne de veure és el Parc Natural de la Devesa del Moncayo.

Hi ha altres pàgines sobre Aragó a Internet per completar la teva informació.

Observa fotografies de paisatges.



Activitats | Fotos antigues | Aragó | Comarques | Mapes
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Inici
La Seo | El Pilar | Mudéjar | Goya | Museu Provincial Saragossa
Aigua | Fauna | Flora | Geologia | Fongs | Naturalesa a Aragó



Aragón es así. Alcanyís Informació Turística sobre Aragó., Actividades Huesca, Teruel Zaragoza. Aragó, Osca, Terol, Saragosa, Catala, Naturalesa maps, Asociacio Cultural Aragó Interactivo Multimedia. fotografies i il.lustracions.

Copyright 1996-2023 © All Rights Reserved Francisco Javier Mendívil Navarro, Aragó (Espanya)

Si vols modificar dades o ampliar la informació subministrada escriu-nos

Avís Legal. Aquesta activitat de la l'Associació Aragó Interactiu i Multimedia
Espera acostar-Aragó a casa teva.
L'aigua a Aragó, una promesa de futur

Para saber cómo utiliza Google la información de sitios web o aplicaciones de este sitio puedes visitar: Política Cookies.