El Sant Grial a Aragó. Part V Historia d´Aragó.

Tres anys duia D. Ramiro en la feina de reconstruír la capital del seu petit regne, quan va venir a agrandarselo i àdhuc duplicarselo un fet imprevist: una mà criminal va llevar la vida al seu germà D. Gonzalo, i el nostre rei va heretar els seus territoris de Sobrarbe i Ribargorça. <<Va heretar>> diuen els historiadors, encara que ni expressen la raó, ni es veu amb claredat, que l'herència hagués de ser per a un només dels tres germans supervivents: potser estaria millor dita que es < <va annexionar>> el regne del seu germà, bé per la força de les armes o bé per consentiment dels pobles annexionats.

Fins a aquí tots els successos semblen normals, dintre de les contingències de la vida, i tenen explicació lògica i natural. Ara anem a examinar altre que sembla que no la té tan fàcil perquè se surt dels límits de la norma.

Això pel que afecta a l'activitat i ocupacions greus del rei Don Ramiro en la seva vida pública i històrica. Si examinem un poc la seva vida privada -en els reis fins als successos domèstics són objecte de la Història -ho veiem igualment ocupat i actiu: En els primers anys del seu regnat va concertar i va realitzar el seu matrimoni amb Ermisenda (cridada abans Gisberga) filla de Bernaldo Roger, comte de Bigorra, que aporto com dot el feu perpetu per a la Corona d'Aragó de diversos pobles dels dominis del seu pare: Va educar i dió estat als cinc fills d'aquest matrimoni, que van anar; les infantes D.ª Teresa i D.ª Sancha, a les quals va casar, respectivament, amb els comtes de Provença i de Tolosa; D. Sancho, a qui va associar al govern del regne als seus catorze anys; D.Garcia, dedicat a l'església, que va arribar a ser bisbe de Jaca; i D.ª Urraca, que va professar en el Monestir de Santa Creu de la Serós: Va enviduar el rei als dotze anys de casat i va contreure segones nupcias amb D.ª Inés, de la qual no es coneix origen ni es va tenir descendència de D. Ramiro.

Amb totes aquestes ocupacions, aclaparadores pel temps que requerien per al seu despatx, pels grans dispendios que suposen, pels freqüents viatges i consultes, pel crebant de les seves energies personals en les èpoques de campanya i pel natural desgast de la seva vida amb l'avanç de l'edat ... va concebre i va executar un projecte que, si encara avui ho podem qualificar de sorprenent, llavors hagué de semblar una bogeria. Va Voler aixecar a Jaca una Catedral com no havia altra igual a Espanya, i la va aixecar.

Si ens detenim un poc a pensar en els mòbils que van poder induir-li a portar a terme aquesta empresa veritablement extraordinària, no trobarem més que raons per a no haver-la imaginat si més no. Per causes de conveniència governativa i per no ser menys que els seus germans, fué necessària la restauració de la seva ciutat-centre; mes per a l'edificació d'una catedral no li donaven exemple els altres regnes, doncs no existien les catedrals de Burgos, de Pamplona, ni de Roda: Tampoc havia la raó, que hagués estat suficient i molt digna, d'alçar un gran temple per a santuari del venerable cos de la verge i màrtir aragonesa Santa Orosia, ja que les seves sagrades restes es van trobar en la forest de Yebra i es van dur A Jaca quan ja feia deu anys que funcionava la Catedral: Àdhuc després de l'agregació de Sobrarbe, qualsevol dels seus dos germans posseïa més territori que D. Ramiro, sense la càrrega de refer una ciutat per a cabdal, i no van pensar a aixecar cap temple suntuoso per a Càtedra dels seus respectius bisbes; i a més D. Ramiro no creia que la Seu del seu d'Aragó havia de ser Jaca indefinidament, doncs ell mateix va declarar en un document solemne <<que si algun dia, per la misericòrdia de Déu, pogués reconquistar la ciutat d'Osca, aquesta església de Jaca sigui súbdita d'aquella>>; la qual cosa va succeir, àdhuc sense anar les coses molt favorablement, 30 anys després d'acabada la Catedral de Jaca.

I per a trenta anys de Seu episcopal -que mai va sospitar que haurien de ser tants, doncs els seus ulls i la seva intenció estaven posats a Osca- era prudent aixecar un temple de les proporcions i riquesa arquitectònica del que va fer Don Ramiro? I ja que la seva ciutat de Jaca havia de tenir una església capaç i el bisbe una Seu en la mateixa ciutat, no era més fàcil i més conforme el reedificar en gran la de Santiago, que havia estat l'església major de Jaca abans de la invasió sarraïna, com la reedificaron després els veïns i el bisbe D. Pedro en el mateix lloc on va estar l'antiga, que cridaven de S. Jaime, després de Santa Cristina, després de Santo Domingo i avui és la de Santa Ana? Tan sobrat de temps estava el rei, tan pròspera la situació econòmica del naixent regne i tan a mà tenia D. Ramiro els arquitectes i artífexs necessaris per a comprometre's en una obra de tal cuantia?.

Per quina i per a qui va fer la Catedral de Jaca D. Ramiro? Tot s'explica satisfactòriament amb aquesta contestació: LA CATEDRAL DE JACA ES VA FER PER A TEMPLE DEL SANT CALIZ. Negui's aquesta hipòtesi i tot queda en l'aire.

Realment l'església de Santa María de Sasabe no era el que correspondia en aquell temps per a estoig de la rica alhaja del Calze del Senyor. Bé va estar allí en els segles anteriors oculta en la seva rinconcito de les fragosidades del Pirineus, com havia estat abans en Siresa quan encara existia el perill d'alguna incursió dels moros; bé va estar després en la seva església de San Pedro de Baílo amb el bisbe D. Mancio II quan el Regne Pirinenc va arribar al seu màxim poderío amb el rei i emperador D. Sancho III: però ja en l'època de do Ramiro, el bisbe d'Aragó D. Garcia I que va succeir a D. Mancio - i va heretar naturalment el Sant Calze- es trobava en la mateixa situació dubtosa que el rei pel que fa a la seva residència. El rei no podia tenir-la en Baílo per respectar la donació del seu pare, i la establecio a Jaca: el bisbe no podia dignament conviure amb els <<intrusos i relaxats>> ocupants de Sasabe, ni va estimar convenient residir en Baílo mancant de la presència del rei: i així, tan prompte com les obres de la restauració de la ciutat ho van permetre, es va instal·lar a Jaca el bisbe d'Aragó amb el Sant Calze. Per a la seva residència, culte de la sagrada Relíquia i servei religiós dels fidels, es va construir per descomptat una petita església amb habitacions annexes (monestir la flama el document) en el lloc que avui és la plaça de S. Pedro, al costat de la Catedral. Aquesta església provisional, dedicada a S. Pedro, ha arribat com filial de l'església major fins a principis del segle passat, que va haver necessitat d'eliminar-la pel seu estat ruïnós. (Altra capella amb el nom de S. Pedro on es va guardar algun temps- més de vint anys- el Sant Calze). Aquesta fué l'època que va arreglar D. Ramiro i va endreçar els assumptes de Sasabe, restituint-li al bisbe les possessions i rendes que li havien usurpat a la Mitra en les absències del seu antecessor D. Mancio; i entre el rei i el bisbe van idear la construcció d'un tempo magnífic en la ciutat, no tant per a Càtedra del prelat com per a relicario més digne del sacratísimo Got de la Redempció.

El rei, el bisbe i el poble (que també va contribuir a la gran obra amb la seva prestació personal i pecunaria) no van poder fer més pel sant Calze; però ni el rei ni el bisbe ni el poble van poder fer menys, donat l'ambient de veneración i misteriós respecte que existia en el país després de vuit-cents anys de possessió indiscutida.

L'eminent crític Lampérez, reconegut per tots com el mestre de l'Arqueologia cristiana en els nostres dies, va deixar asseguda aquesta afirmació: << La Catedral de Jaca podria tenir-se per la més vetusta de les actuals d'Espanya, si en el document de la seva fundació en l'any 1063 no hagués una clàusula que es refereix a temps futur, proposant com havia de ser la seva fàbrica i certs detalls de construcció; el que indica que es va acabar anys més tard d'aquesta data>>.

Després d'un minut de silenci (com ara s'estila) i d'oració (com Déu mana) davant la tomba recent del venerat mestre, i amb tot el respecte que mereix la seva autoritat cientifica, he de fer algunes observacions sobre aquesta opinió que va formular, amb les quals no perdrà gens la seva neta i grata memòria i el nostre assumpte guanyarà molt en lucidesa i exactitud.

El que l'il·lustre arqueòleg tenia per un sol document, són dos distints: un el de l'any 1063, i un altre a part, sense data: ambdós de l'arxiu catedral de Jaca. Qui li comuniqués aquestes notícies va involucrar erròniament els conceptes dels dos pergamins, i d'allí va venir lògic i explicable el seu judici. Anem a examinar-los separadament, perquè ressalti al nostre favor la sentència de l'eminent arquitecte, però en ferm i sense ambigüitat alguna.

A). El document de l'any 1063 no pot cridar-se de fundació de la catedral, com edifici, doncs es dóna per fundada i acabada, al·ludint a ella dues vegades en el text en el concepte d'església episcopal, Seu del bisbe d'Aragó i beneficiària de les quantioses donacions que el rei i el seu fill D. Sancho li fan per al seu funcionament. Generalment es diu aquest document "Concili de Jaca", al com van assistir Austindo, arquebisbe de Auch (França) metropolità i president; els bisbes, tambien francesos, Heraclio de Bigorra, Esteban de Olorón i Juan de Leytore; i els nostres Guillermo d'Urgel, Gome de Calahorra, Sancho de Jaca, Patern de Saragossa i Arnulfo de Ribargorça. Tan acabat estava l'edifici catedral en aquesta data, que els nou bisbes que van assistir al Concili van donar un document d'haver consagrat el temple, segons testifiquen el Dr. Pagi i el P. Moret que van veure el pergamí. Altra prova decisiva que ja funcionava la Catedral amb tot el seu culte en el mateix any, la tenim en la donació que D. Ramiro i el seu fill van fer << a Déu i a l'església de S. Pedro de Jaca que nosaltres hem fundat>> de tots els drets de tretze pobles de les proximitats de la ciutat: <<oferim - continuen dient els donants - aquestes tretze esglésies a Déu i al Sant de les Claus de l'església de Jaca, d'acord amb el nostre mestre el bisbe Sancho, perquè les posseeixin en comú i perpètuament els canonges que en ella serveixen a Déu>>. Aquest document està datat en l'Era M C I, mes d'Abril, any del Senyor 1063.

I com no pot ser consagrat un temple sense estar per complet acabat, almenys en l'essencial de la seva edificació, de seguretat de la seva clausura i de protecció contra la intemperia, i aquest de Jaca fué consagrat en l'any del Concili, 1063, i ja que també en aquest mateix any tenia >> canonges que en ell servien a Déu>> segons es veu en aquest últim document, i els dos es refereixen a temps present i no futur, amb tota claredat es deduïx que ja estava el temple acabat i en funcions de Catedral l'any 1063.

B). L'altre pergamí, que va creure el Sr. Lampérez ser el mateix del Concili, diu si fa no fa el següent: <<Ramiro rei i Sancho el seu fill, a tots els cristians dels nostres dominis: Us fem saber, que per a acabar l'obra que hem construït a Jaca de la sacratísima Basílica de Déu i del bienaventurado Pedro el Pescador, príncep dels Apòstols, donamos totes les rendes i tributs que ens corresponen del mercat i dels peatges a Jaca i a Canfranc, amb tots els productes de les seves oficines, en or, plata, blat, vi i altres articles que entren o surten; perquè tot això sigui aplicat a la terminació d'aquesta església que nosaltres hem aixecat, en aquesta forma: que la seva techumbre es faci de volta de pedra en les seves tres naus, principiando des de la porta gran fins als altars majors que estan al capdavant del temple, i una torre sobre aquesta porta, on comencem l'edificació, que serveixi de campanar i tingui vuit campanes, a saber, quatre grans, dues mitjanes i dues petites, per a lloar amb elles al nostre Senyor, Pare excels, i convocar al poble: el sostre del qual (el de la torre) volem que sigui també de pedra ferma i una vegada acabada tota l'obra amb el favor de Déu, aquestes rendes i emoluents tornin a nosaltres i als reis els nostres successors, excepte el que sigui necessari per a l'oli de vuit llums que il·luminin constantment aquesta Basílica, i per a deu lliures d'encens en les Hores canòniques diürnes i nocturnes, segons és de costum. Per a l'execució d'aquestes obres de pedra i administració d'aquestes rendes es designaran dues persones de la mateixa església, a saber, l'Obrer i el Tresorer, els quals adonaran anualment al Prior i al Cabildo, i aquests a nosaltres i als nostres successors>>.

Aquest pergamí, sense data ni signatura, copia molt antiga del document autèntic que ja no existeix, no pot ser anterior al de 1063, ja que es fan les presents donacions per a acabar l'església que havien edificat els regis donants, en la qual ja celebraven amb regularitat els oficis del culte pel seu corresponent Cabildo. Les obres de terminació que proposen D. Ramiro i el seu fill, de voltes de pedra i d'execució de la torre campanar, es van quedar en projecte. Les cobertes de les naus, que eren de fusta artesonada (excepte les del creuer, que són de volta de mitjà cañon) no li van semblar al piadós rei bastant dignes de la magnificiencia de la seva església, i va proposar substituir-les amb les de pedra: però desgraciadament va morir molt prompte D. Ramiro, i les cobertes de fusta van durar fins a principi del segle XVI, que sent bisbe D. Juan d'Aragó es van fer les de crucería ogival que avui existeixen. Quant a la torre que va idear el generós monarca, ha quedat reduïda a una enorme espadaña lateral sense cap estil.

Això és el que donen de si els dos documents que van fer dubtar a l'il·lustre arqueòleg Lampérez, l'opinió del qual, per tant, hem de consignar incondicionalment en aquesta forma: La Catedral de Jaca pot tenir-se per la més antiga de totes les d'Espanya.

Va morir molt prompte D. Ramiro. Sempre li hagués semblat massa aviat a Aragó per a perdre al seu insigne monarca; però aquí es dóna el cas que els historiadors ho fan morir més prompte encara, avançant-li la mort alguns mesos. Els tractats d'Història i de Cronologia fixen la seva defunció en el 8 de Maig de 1063, encara que atribuint-lo a diverses causes. Hi ha uns escriptors que diuen que va morir barallant contra els moros mentre assetjava el castell de Graus; uns altres asseguren que va sucumbir en una batalla contra les tropes del seu germà Fernando, rei de Castella i de Lleó; i altres que fué assassinat per un enviat del emir de Saragossa, en venjança d'haver-li guanyat el nostre rei alguns castells per terres d'Egea: però tots coincideixen en la data de 8 de Maig de 1063. És evident que almenys dos d'aquestes opinions contradictòries són falses, tret que ho siguin les tres: mes pel que fa a la data, en absolut no és exacta. En altra ocasió vaig adduir les proves d'aquest aserto i les vaig a repetir aquí en compendio:
1.ª En el document C X I de la Col·lecció Ibarra, que és una confirmació de les donacions fetes al Monestir de S. Victorián, amb la promesa de donar-li el castell de Graus, si Déu li concedia el conquistar-lo, signa el rei a 22 de Maig de 1063:
2.ª La Carta-pobla de Longares, donada el 25 de Juliol de 1063 pel bisbe de Najera i el Monestir d'Albelda, duu en la data aquesta referència: "Regnant Sancho rei en Nájera, Fernando rei en León, i Sancho Ramiro infant a Aragó"; si era infant D. Sancho Ramírez i no era rei en aquesta data, és perquè vivia el rei el seu pare:
i 3.ª El document nº. 312 del tom IV dels Comtes en l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és una donació de moltes finques rústiques i urbanes feta per D. Ramiro i el seu fill ≷≷a Déu, a S. Pedro de la Seu de Jaca i al seu bisbe Sancho>>. Posa al final: "Jo el rei Ramiro, d'acord amb el meu fill Sancho, ja li vaig concedir a la predita Calmi totes les esglésies que hi ha i que haurà des d'ara des del naixement del Cinca fins a Vallobar, i des de Araguás (desaparegut) en la vall de Ansó, fins a la Plana major (Les Bardenas d'Egea i Sádaba) com consta en el privilegi de fundació de l'Església de Jaca". Duu la data de l'Era MCII, que és l'any de cristo 1064. - Per altres documents legítims del regnat del seu fill consta que D. Ramiro no va arribar a l'any 1065: però és evident que no va morir en el 1063.

Un poc ens hem apartat de l'assumpte principal amb aquesta rectificació de dates; però bé mereixia aquesta petita digressió el magnánimo fundador de la primera Catedral d'Espanya: la qual - dita sigui de passada i gairebé amb vergonya - encara no ha estat declarada oficialment Monument Nacional, encara que ja veurem que no li falten mèrits i antiguitat para ser-lo per dret propi.

Abans de passar a veure la celeritat que va adquirir fora del país aquest grandiós temple, serà bé comentar algunes dades que han quedat sense aplicació al nostre assumpte en els paràgrafs anteriors.

San Pedro fué qui va posseir el Sant Calze del Mestre a Jerusalem, en Antioquía i a Roma: quan un successor de S. Pedro, S. Sixto II (o el seu Tresorer S. Lorenzo) va enviar A Espanya la sagrada Relíquia, la primera església pública on es va venerar en Huesca fué la qual li van erigir amb el títol de S. Pedro: el Monestir de S. Zacarías de Siresa, que es va honrar després d'Osca amb la possessió del Sant Got, va canviar per respecte a ell el nom de la seva església i la va cridar de S. Pedro: en Santa María de Sasabe va haver una excepció molt honrosa del títol del primer Apòstol en favor de la Augusta Mare del Redemptor: l'església de la Seu Real de Baílo, on van venerar el sagrat Calze quatre generacions de reis aragonesos, fué dedicada a S. Pedro: la primera església provisional que es va aixecar a Jaca al renovar la ciutat, per a adorar en ella la sagrada Relíquia, es va cridar de S. Pedro: podia tenir altre títol que el del sant Apòstol de les Claus el suntuoso Temple que va erigir D. Ramiro en la Cort del seu regne? O d'una altra manera: ja que totes les esglésies on es va venerar el Calze del Senyor - amb la natural excepció de Sasabe - van dur en el seu honor el nom del primer Pontifice que ho va posseir, com si aquest nom fos inseparable de la preciosa Relíquia de la Redempció, no és un indici formidable el títol de S. Pedro que els van donar a les esglésies de Jaca, que s'edificaven per a Capelles del Sant Calze? Gens havia a Jaca que convidés als seus fundadors a posar-los el nom de S. Pedro, i encara havia alguna cosa que servís de precedent per a no titular-les així, sinó de Santiago, en record a l'antiga església major que va perir amb tota la ciutat en la invasió sarraïna: però no van voler apartar-se de la pràctica multisecular i les van cridar de S. Pedro, recordant a Baílo, a Siresa, a Osca, a Roma, a Antioquía i a Jerusalem.

Altre detall curiós referent a això és el qual hem vist de les tretze esglésies que donaron D. Ramiro I el seu fill a la Catedral recién edificada. Per quina tretze i no vint o deu o altre nombre qualsevol, ja que encara quedaven pueblecitos als voltants de Jaca i de tots podien disposar com d'aquests tretze? És que era aquest el de canonges de la Catedral? No: doncs pel que es veu en els documents del seu arxiu, sempre van ser més de tretze, àdhuc en el seu principi; i per l'augment exagerat que per descomptat va sobrevenir, aviat els bisbes i el cabildo van haver de fixar com immutable per a sempre el nombre "quindenario" de canonges que era el tradicional, a més del prior i dels arcedianos i prebostes, que van arribar a ésser fins a vuit.

No van contar en els seus documents el nombre de les esglésies i pobles que van regalar a S. Juan de la Penya - perquè no era costum ni necessari - ni el mateix D. Ramiro que li dió catorze d'una vegada en els primers anys del seu regnat, ni el bisbe D. Sancho que li va concedir després trenta-nou en una famosa donació, ni el rei D. Sancho Ramírez que les va ratificar totes en la seva magne privilegio "Ob honorem"; i tots les esmenten una a una, però sense sumar el nombre total. Això de contar tretze en la donació que ens ocupa, com si es tractés de pagar un deute fix o de fer ostentació d'un favor que es fa de dolenta gana, no té altra explicació, al meu judici, que pensar si els generosos fundadors del Temple van voler amb el nombre de tretze esglésies recordar els tretze comensals de l'últim Sopar del Salvador: no es veu altra solució racional.

I per ventura pogués explicar-se com a conseqüència d'aquesta mateixa idea el fet que, quan es va fer l'antic Altar major de la Catedral, que es va desmuntar a fins del segle XVIII per a perllongar l'absis, es posessin a banda i banda del Sagrario - on es va guardar el Calze del Maestro - les estàtues dels dotze apòstols (S. Matías en lloc de Iscariote), magnifiques escultures, admiració de propis i estranys, actualment col·locades - o millor, "desllorigades"- unes en la Llotja major i altres en la Capella del Pilar.

Dámaso Sangorrín Diest.
Deán de la Catedral de Jaca.

Publicat per primera vegada en la Revista Aragó, ANY IV - Nº 30, Zaragoza, MARÇ de 1928.

Más informació en "El Sant Calze"

Interes

Moncayo, sistema ibèric pirineos ibero romà celtes gals celtíberos visigots islam cristians romànic gòtic mudèjar cluny cistercienses barroc renaixement neoclàssic carlistas monestirs catedrals esglésies claustres muntanya poble Huesca Zaragoza Teruel Arquitectura cultura art costums ceràmica pintura escultura petjades palentólogo paleontología geologia pedres estrat era geològica mines ferro ceràmica aigualeix pedra Ebre Xaló Jiloca Huerva Huecha Queiles Isuela Gállego Matarraña Martín Guadalop Turia.

Conceptes en ordre alfabétic sobre Aragó

Un recull reproduccions artístiques antigues et mostraran un Aragó antic, base i fonament de la realitat actual.
Mira també les imatges de natura a Aragó.
de molt interés és també la heráldica municipal i institucional.

Gaudeix seus variades Comarques.

Localitza la situació d'Aragó en un mapa.

Meravella't amb els dibuixos i aquarel de Teodoro Pérez Bordetas.

Conceptes | Edat Antiga | Edat Mitjana | Moderna | Contemporanea | Historia d'Aragó
Corona d'Aragó | Militia Caesaragustana | Arabes i musulmans | Naixement | Reyes d'Aragó | Monarquia
Mudéjar | Islam | Arxiu històric Huesca | Museu Provincial Huesca | Museu Provincial Saragossa
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Comarques | Indice Alfabétic | Mapes

El Sant Grial a Aragó. Part V

Copyright 1996-2024 © All Rights Reserved Francisco Javier Mendívil Navarro, Aragó (Espanya)

Si vols modificar dades o ampliar la informació subministrada escriu-nos

Avís Legal. Aquesta activitat de la l'Associació Aragó Interactiu i Multimedia
És una activitat cultural.
Aigua a Aragó, salut i benestar

Para saber cómo utiliza Google la información de sitios web o aplicaciones de este sitio puedes visitar: Política Cookies.